De quina llibertat parlem?

Amb la mort de Fidel Castro hem llegit i escoltat un munt de comentaris sobre la dictadura cubana i la manca de llibertats del poble cubà. La majoria dels comentaris eren negatius i molt crítics amb la gestió de Fidel Castro. Josep Cuní preguntava a l'audiència si recordarem Fidel Castro com a revolucionari o com a dictador. I la resposta va ser clarament que el recordarien com a revolucionari. El senyor Cuní va quedar una mica sorprès.

Per què l'audiència el prefereix com a revolucionari i no com a dictador? Hem d'analitzar el terme llibertat i les seves múltiples aplicacions. En primer lloc, lliure és l'estat o condició de qui no és esclau. Però aquesta manera de definir el terme és tan ampla que no serveix per aclarir res. Concretant una mica més podríem dir que la llibertat individual, allò que és propi de cada persona, consisteix a poder desenvolupar i actuar sense coaccions, seguint la pròpia voluntat.

Haurem de tenir en compte, però, que només podrem fer lliurement allò que la llei no prohibeix. Aquesta visió tampoc ens dóna gaires garanties, ja que la llei pot prohibir moltes coses. Tenim el concepte de llibertat política, que seria el conjunt de llibertats establertes als països democràtics i que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Les llibertats polítiques són bàsicament llibertat de pensament, d'expressió, de reunió, de treball, d'associació, d'ensenyament....

Aquest concepte de llibertat és el més extens i també el més entenedor. Aquestes llibertats formals són bàsiques. Ens permeten la possibilitat d'autorealitzar-nos. Ens permeten, amb totes les seves limitacions, decidir per una banda el propi camí i intervenir en els afers públics. Però aquesta llibertat individual i alhora col·lectiva permesa en un sistema democràtic, és suficient? Molts pensem que no. Les llibertats individuals i polítiques, si no van acompanyades dels mínims econòmics que ens permetin una vida digna, de què serveixen?

Quina llibertat tenim la majoria de ciutadans davant la dictadura dels mercats, que són els veritables amos i dirigents mundials? Quina llibertat té el pare de família sense treball i sense atur? Quina llibertat tenen tots el foragitats de casa seva i que no tenen on anar? Quina llibertat tenen tants i tants treballadors que no arriben a 600 euros mensuals? Quina llibertat poden exercir, tant en l'àmbit personal com en el social, els milers i milers de persones que malviuen en el nostre món lliure i democràtic?

Sense llibertats polítiques no hi ha llibertat personal. Però sense condicions mínimes econòmiques tampoc. Les dictadures polítiques, siguin de dretes o d'esquerres, per més que donin pa a la ciutadania, no poden ser acceptades. Però les dictadures econòmiques del capitalisme dins les democràcies formals, que sempre són de dretes, tampoc. Només ens queda la possibilitat d'organitzar-nos i rebel·lar-nos, i això sí que ho podem fer, aprofitant les escletxes que ens permeten les, diguem-ne, democràcies.