Capgirat?

Algun mitjà nord-americà va començar a dir que aquest 2016 ha estat “l'any que se'ns ha capgirat”. I com que els periodistes som una raça especialment mandrosa, l'invent ha fet fortuna i tothom es refereix a aquest 2016 que s'acaba ara ja com l'any capgirat o l'any que se'ns va posar del revés.

La cosa ve, naturalment, de les notícies impossibles, que pensàvem que serien impossibles, i que han acabat passant. Molt notablement la situació a Síria, el Brexit i la victòria de Trump en les eleccions als Estats Units. Les dues últimes, sobretot, van arribar enmig d'una actitud prepotent dels mitjans, que havien decidit que allò no anava a passar. D'ací una expressió tan poc afortunada. Com que s'ha girat? A qui se li ha girat, en tot cas? I com i de quina manera? Però sobretot per què?

Als qui han fet guanyar el Brexit a Anglaterra i Gal·les o als qui han portat Trump a la Casa Blanca l'any no se'ls ha girat. O com a mínim l'expressió no tindria el sentit pejoratiu que se li vol donar sinó ben bé el contrari, el positiu a més no poder.

Al Brexit i a Trump els uneix el fet de ser un cop de puny a la taula. A parer meu profundament equivocat i de conseqüències nefastes per als dos països. Però, caram, en els dos casos es veia venir. Es veia venir que la cosa no funcionava, que els ciutadans estaven enfadant-se molt i que una forma de reacció possible, gens sensata però ben possible, era fer això que van acabar fent.

En aquest sentit afirmar que l'any 2016 se'ns ha girat només fa que perpetuar la miopia i fins a un cert punt l'altivesa amb què tanta gent es conforma davant una realitat que preferiríem no haver de mirar a la cara perquè, de fet, preferiríem que no existís, directament. I el problema de tot plegat és que així, amb aquesta actitud, no arreglarem cap ni un dels problemes que s'han posat tant en relleu els darrers dotze mesos. Lamentablement.