Full de ruta
El procés: demanda i oferta
Hi ha qui acusa l'independentisme d'haver construït un modus vivendi que busca perpetuar-se, com si de l'autonomisme no n'hagués viscut ningú, ni amb excessos, ni privilegis, ni abusos, ni favors dignes d'acabar, com hem vist, als tribunals. El procés crea ocupació: des de càrrecs electes (oberts més que mai a polítics no professionals) passant per periodistes, advocats, economistes i un llarg etcètera. L'ex-jutge Santi Vidal ha estat, fins ara, un fenomen digne d'estudi. En ser expulsat de la carrera judicial per haver redactat una constitució que ningú li va encarregar, fou aclamat, i ERC en va aprofitar la tirada electoral situant-lo com a cap de llista al Senat. Fins que les conveniències del procés, com una bèstia capriciosa, han acabant engolint-lo.
Vidal deia coses que un polític mai no hauria de dir, tant si són certes com si són falses o, si més no, exagerades, davant d'una audiència suposadament necessitada d'indicis de l'èxit del procés i d'informació no revelada per sustentar-los.
El sistema és camaleònic. També ha consagrat veus contràries a l'estat català com gurús que tot ho saben, engendrant monstres mediàtics i sofistes de pa sucat amb oli, beneficiaris de la quota mediàtica ideològica i sovint servidors d'interessos de partit que fan la feina sense que ho acabi de semblar. El més greu de tot això és que tampoc aquests han sabut mirar-se al mirall ni construir una alternativa política realista a la independència. S'han atrinxerat en la crítica frontal a cada iniciativa dels contraris: des de les més estructurals fins a les més accessòries, de vegades caient en l'absurd; i el que és pitjor, defensant pràctiques antidemocràtiques que amenacen la qualitat i la dignitat del mateix Estat espanyol.