l'apunt
Vells
Veient les dades sobre les expectatives de vida dels gironins i les gironines, vuitanta anys ells i vuitanta-sis elles d'aquí a una dècada, no hi ha dubte que ens hem de plantejar la validesa d'almenys tres màximes que durant molt de temps han estat irrefutables i que, cada cop més, estan més a prop de la incertitud. La primera és que d'aquí a cent anys tots serem calbs. Deixant de banda els que ens hi quedem en vida, de calbs, sembla que aquesta manera de dir xiulant que en un segle tothom és mort, cada cop està més lluny de la realitat. No només veurem que homes i dones superarem la vuitantena de mitjana sinó que, per tant, els que passin de la centena cada cop seran més, sobretot elles estadísticament parlant. L'altre refrany que té data de caducitat és aquell que sosté que no hi ha mal que duri cent anys. El que és segur és que cada cop hi haurà més mals que duraran fins més enllà dels cent anys del seu patidor. Finalment, caldria revisar el catalaníssim adagi que diu que quants més serem, més riurem. Perquè amb la rastellera de longevitat amb potes que s'acumularà davant la porta de sortida d'aquest món, de riure no riuran ni els vells, carregats de xacres, ni els joves que els hauran de mantenir.