Cap a l’1 d’octubre

El filibusterisme parlamentari dels partits constitucionalistes al Parlament de Catalunya, durant les sessions dels proppassats 6 i 7 de setembre en què es va aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat, és una metàfora perfecta del bloqueig, tan obtús i desesperat com rabiós i ridícul, a afrontar les demandes democràtiques d’autodeterminació del nostre país. A la voluntat política per habilitar un procediment que permeti conèixer quina és l’opció majoritària a Catalunya sobre el seu futur, Cs, el PSC i el PP (i una meitat de CSQP!) van oposar lectures en detall del reglament del Parlament de Catalunya, interrupcions de procediment i rebequeries legalistes. Sí, en efecte, les lleis són molt importants. Però no serveixen per emmordassar la voluntat política de la majoria social, aclaparadora a Catalunya, a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Convertir un debat polític en infinita hermenèutica (força discutible, a més) del reglament és pixar fora de test.

Sovint s’ha dit que aquesta tàctica de posar un mur de lleis al dret a decidir era “immobilista”. I certament ho és. Quan Rajoy diu que “no pot ni vol” permetre un referèndum a Catalunya, està exemplificant clarament aquest immobilisme. Però cal afegir que no és tant que l’escrúpol legalista impedeixi fer política com que és una forma de fer determinada política. Això és crucial: sempre es tracta del mateix, de jugar amb les cartes marcades de la Constitució Espanyola i la majoria estructural al Congrés dels Diputats per impedir obrir la caixa del “debat territorial” a l’Estat espanyol –és a dir, del problema nacional–. I això no és exactament quietisme: és més aviat política de desgast, bunquerització, numantinisme i catenaccio. És política d’ofec i anul·lació per la via dels tribunals: és la sorprenent, hipertròfica i brutal politització del sistema judicial.

L’independentisme català és majoria política indiscutible a Catalunya (vegeu les eleccions del 27-S) i minoria estructural en el context de l’Estat l’espanyol. Aquest és l’atzucac. Sembla una paradoxa lògica, però no ho és: és un problema polític. I la solució d’aquest problema polític, com de qualsevol altre, no es pot basar mai a negar-lo, sostenint, per exemple, que només el conjunt de l’Estat pot decidir sobre el futur polític de Catalunya. I això és així perquè precisament el que s’està qüestionant és el marc legal mateix que impedeix reconèixer Catalunya com un poble sobirà.

Aquí a Catalunya hem aconseguit realitzar el desafiament més gran i més important del règim del 78. Entre les herències franquistes de la Transició, hi despunta el problema de la unitat política de l’Estat. Quan els tertulians espanyolistes fan dependre l’estat de dret de la unitat de l’Estat, tenim l’expressió nítida del problema: el pes de l’article segon de la Constitució Espanyola. De fet, hauria de ser al revés: l’estat de dret hauria d’estar per sobre, fins i tot, de la unitat de l’Estat. Però la indissolubilitat d’Espanya apareix com un axioma inqüestionable, un dogma pretesament sagrat. També hi apareix l’herència franquista del principi monàrquic (fonament i representant de la unitat!), que ja es pot rastrejar en les mateixes lleis fonamentals del franquisme. Davant d’això, l’independentisme ha estat conseqüent: el dret al debat parlamentari està per sobre dels murs i tanques que salvaguarden la suposada unitat política indissoluble.

Només Catalunya, en últim terme, pot decidir ser un subjecte polític i ningú no ho pot fer per ella. Aquest 11 de setembre ja prefigura el moment decisiu de l’1-O. El moment en el qual tots nosaltres podrem tenir l’oportunitat d’escollir si volem iniciar un camí de principi republicà, independentment de l’Estat espanyol, o si, per contra, volem continuar dins d’aquesta presó de pobles que s’ha construït al sud d’Europa per principi monàrquic supervivent del feixisme.