Prou

Els enemics del catalanisme –i també alguns dels que se’n titulen amics– han parlat sovint de les estridències i de les exageracions dels partidaris de la causa catalana. Hi ha qui sosté que una part dels nacionalistes catalans es mostra o s’ha mostrat massa agressiva, massa virulenta, i que convé adoptar una conducta més suau.

“Mes nosaltres, davant la reiteració dels greuges forasters a les coses catalanes, ens refermem en una convicció nostra: la que el nacionalisme català, lluny d’ésser virulent i agressiu, peca més aviat de prudent en excés. A Catalunya, els qui parlen i obren agressivament i els qui falten a les conveniències socials, a la cortesia i al respecte degut a un poble, són els anticatalans, són els hostes inadaptats que odien ferotgement la nostra terra. Per cada acte incorrecte que un catalanista hagi comès, n’han comès deu els anticatalanistes.”

“Quan passen els reis dels estats dominadors, els pobles caiguts, si no han oblidat miserablement la llur caiguda, no senten el prestigi de la reialesa, ni el llur esperit batega content com les oriflames. Són uns altres els sentiments que s’inflen i es retorcen en els pits i es reflecteixen en la lluïssor dels ulls. Passa el rei, i el poble veu dreçar-se la història pròpia, amb les centúries de la llibertat i els anys de la servitud. Sent el neguit dels lligams que el tenen presoner i l’afany de recobrar el seu moviment lliure. Sent que el cavall vencedor trepitja alguna cosa viva caiguda a terra i ell rep els cops de pota en el cor. I veu sorgir, enmig del reial seguici, les ombres dels grans patriotes desapareguts.”

“En general, la posició d’Espanya davant Catalunya és d’hostilitat. Existeix una fonda i verinosa antipatia. Les reivindicacions catalanes no són considerades com una aspiració lícita, discutible, opinable (com ho són les republicanes i les obreristes) sinó com una impertinència agressiva i intolerable, de manera que la llur mera formulació és presa per un greuge, per una procacitat.”

“Precisament dins la classe dels funcionaris de la justícia és on més sovint es manifesten els casos de catalanofòbia.” ...I així podríem anar citant fragments i més fragments d’aquest gran llibre titulat Debats sobre el catalanisme (1914), de l’eminent escriptor i polític tarragoní Antoni Rovira i Virgili.

I què ens demostren tots aquests textos tan actuals? Que som on érem fa més de cent anys. I, al capdavall, ens confirmen un cop més que, amb Espanya, no hi ha res a fer. Ni abans, ni ara, ni mai.

Rovira i Virgili parla d’anticatalans i hostes inadaptats. Res d’unionistes, eufemisme baratet. Cal dir les coses pel seu nom: catalans botiflers o gent d’altres parts d’Espanya que es neguen a voler formar part d’una comunitat, una llengua i una història que els acull, però que odien visceralment, a més de negar el nostre dret a ser.

Ja hem vist de tot: clavegueres ordint falsedats, directors de diari fills de Pinotxo, presumptes progressistes equidistants que sempre estan al costat d’Espanya, parents de Satanàs intervenint les finances d’una Generalitat ja prou depauperada per anys de robatoris indiscriminats, jutges que fan i desfan segons mana i ordena el govern espanyol, violacions dia sí, dia també, de la pròpia llei que Espanya afirma defensar, persecució d’alcaldes pel delicte de permetre posar les urnes, escorcolls sense mandat judicial i detencions a persones que pensen diferent igual que en els temps sinistres del franquisme o del nazisme, amenaces constants i, sobretot, mentides.

Quan dirigents del PP, d’Alfonso Dastis a Enrique Millo (li dic Enrique, perquè així potser se sentirà més còmode), han tingut la santa barra de dir que el govern català menteix, ja podem tirar el barret al foc.

Podrem votar? Tant de bo! L’esperpèntica invasió de guàrdies civils i policia espanyola, acabaran retirant urnes, ordinadors, tablets o el sistema alternatiu pel qual es pugui dur a terme? És possible. Que hi pot haver batalles campals i sang? És el que Espanya vol, perquè Espanya només entén de sang innocent vessada. Ara bé, quan els parles de democràcia, tenen el cervell tan tapat que són incapaços de processar la paraula.

Mireu, ni vagues generals ni tantes punyetes. L’únic que cal és dir: Prou. Declarem la independència de manera unilateral i tal dia farà un any. Els sacrificis seran els mateixos. El minso suport internacional serà el mateix. Però potser val més un cop de puny sec damunt la taula, que no pas dies i anys d’aguantar imbècils i de patiments innecessaris.