Gràcies. Seguim

Començar a escriure un article que per la successió vertiginosa i ferotge dels esdeveniments ja pot haver caducat al cap d’unes poques hores, arroenta la necessitat de destriar allò que és (més) fugisser d’allò que és (més) perdurable. La Generalitat ha estat suspesa de facto. Un cop més, s’ha revelat que l’autonomia era una concessió que ells, els amos de la política i el temps, tenien la gràcia de fer-nos: l’aplicació d’una mesura pal·liativa perquè la destrucció institucional, lingüística i econòmica fos menys perceptible. L’operació-Catalunya ha estat plantejada com una desfilada juridicomilitar. Han destruït el patrimoni (i, per tant, una part molt important de la vida) dels que van posar les urnes. Han humiliat els detinguts. Han intimidat i difamat. Han pressionat i intervingut mitjans de comunicació. De nou, han adobat el llenguatge (sediciós, tumultuós...). En una realitat paral·lela digna de Matrix, han decretat que les manifestacions independentistes eren violentes. Avui, quan aquest article aparegui publicat, civils i no civils intentaran barrar el pas als col·legis electorals on demà hauríem d’anar a votar.

Sigui el que sigui, som al final d’una etapa, d’una etapa no només històrica i política, sinó moral. A l’escriptor Albert Camus en una entrevista li van preguntar quines eren les seves deu paraules favorites. Va dir: “el món, el dolor, la terra, la mare, les persones, el desert, l’honor, la misèria, l’estiu i el mar”. Potser avui o demà ens anul·laran del tot el senyal. I a mi no se m’acudirien deu paraules més precises que aquestes de Camus per donar-vos les gràcies a tots els que, vencent la por a través de la por, heu fet possible aquest salt quàntic de la dignitat. Gràcies. Seguim.