Ni industrials ni polítics

Els pares i avis dels qui tenen el tradicional poder financer i industrial de Catalunya s’avergonyirien dels seus descendents. No té perdó de Déu, ni de la història, el trasllat d’empreses fora del país que les ha forjat, i a ells els ha possibilitat tenir una vida regalada. Ara li donen l’esquena. El mateix que fan els desertors fugint del combat mentre la resta continua lluitant. Ara no hi va la vida, però sí el ser còmplices de la coacció espanyola vers la població catalana. L’excusa de la incertesa política és pròpia de gent sense personalitat empresarial, ni personal. Una decisió tècnica, potser sí, però si aquesta decisió l’haguessin pres amb igual determinació per defensar el dret a decidir, fonament dels drets humans, altra cançó sonaria a l’Espanya del PPSOE. Els empresaris fugitius no són dignes successors dels qui feren el Tancament de Caixes el 1899 quan es negaren a pagar els desastres de la sagnant guerra colonial a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. A més de corrupta a nivell criminal.

Vicens Vives lloava els industrials i polítics que van modelar la Catalunya industrial contemporània, els capitans d’indústria que havien forjat un país modern dins una Espanya de cacics i militars colpistes. Industrials que superaren l’Espanya de la Restauració i dictadures de Primo i Franco malgrat proves molt més difícils que les presents. Aleshores a vegades els anava la vida. Fins a principis del segle XX els catalans eren considerats un poble rebel, amant de la llibertat, amb un orgull únic. Un poble temut en tota l’edat medieval i moderna. Un poble enaltit com de valentia i resistència extrema als enemics per gent prou dispar. Així, Voltaire o Napoleó, carlins i liberals, Engels i els anarquistes.

La Lliga Regionalista a principis del segle passat optà pel possibilisme polític, modern, industrial i europeista, convençut democràtic, però de classe. Hom va fer èmfasi en el passat pactista català, invertint el seu significat. Això és, de parlar d’igual a igual entre les classes socials a voler dir que era contrari a cap actitud ferma. La història desmentia aquesta afirmació, però des de l’esquerra i dreta espanyola ja els anava bé aquesta visió mancada d’autoestima. Els catalans majoritàriament van creure la seva pròpia mentida.

Empreses que fan boicot als seus clients? Això és propi d’enzes. Anys vindran que es parlarà d’aquest dies i el resum serà que la generació empresarial tradicional del 2017, la que havia de seguir l’esperit de pares i avis, serà considerada com fluixa i asexuada, cega de no entendre que el segle XX és passat i avui el futur es perfila i determina per la lliure elecció de la població. Anem a les proves. El Banc Sabadell i La Caixa, així com la resta d’empreses que han canviat de seu social es troben amb una doble condemna, a l’Espanya anticatalana els consideren, malgrat tot, uns catalans oportunistes, uns fariseus. A Catalunya els clients veuen que els pomposos empresaris d’ahir només són fervents servidors, uns obedients xais mansois d’ un Estat que els persegueix. Així els va.

La petita i mitjana empresa, l’empresari que per ell mateix crea riquesa, treball i feina, la que no està lligada de mans i peus a la voluntat de l’Estat, ha donat una lliçó d’enteresa i lleialtat. Dona suport al país, ha anat a votar i ha reconegut el resultat d’un referèndum que ha canviat la història de Catalunya. L’1-0 és un dia que ho ha canviat tot. Ara els catalans estan convençuts del seu coratge, de forma transversal. Les dones i homes, joves i gent gran, han demostrat un valor que ha conegut tot el món. A partir del 1-0 mai més es podrà dir el poble català és un poble temorenc i poruc, que s’abaixa els pantalons davant dels problemes.

El PSOE políticament llastimós. Fundat a Catalunya va anar a Madrid a menjar les engrunes dels tramposos conservadors i liberals. De reformista a col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera, esquerranós centralista ferotge quan la II República, la Guerra Civil els superà. Després sofrí repressió franquista, va fer una feble resistència dins una divisió interna que els feu nans davant d’un PSUC i un PCE que agafaven el relleu de recollir l’hegemonia antifranquista del moviment llibertari. En arribar la democràcia amb la socialdemocràcia europea camuflen una transició borbònica que confon els sectors populars carregats de bona fe. Fan de descamisados, fins que funden els GAL, cunetes i calç, assassinant per la “unidad de España”. Després, diners, luxe i luxúria. Ara són la clau que obre la porta a la repressió més estúpida, enfrontant-se a una revolució democràtica sense precedents. El resultat és cantat, perdran bous i esquelles... i vots. Seran la catifa del PP, el betum per enllustrar les sabates i botes dels jutges i de la policia militar espanyola, tots junts fent gala suïcida d’una separació de poders inexistent.