Segueixo sentint vergonya

La crònica anterior s’intitulava Vergonya i ràbia. La vergonya i ràbia pel que analitzava continua avui. Però ara vull focalitzar la meva vergonya en el PSC-PSOE. Vaig militar en el Partit Socialista des de l’any 1974 fins al 1983. El nom va anar canviant: primer era Convergència Socialista; després, PSC Congrés, i, finalment, PSC-PSOE. Encara recordo les reunions a casa d’en Pèlach on discutíem de tot i molt. L’autodeterminació era un comú denominador. Tothom ho tenia assumit. Era un partit d’esquerres, catalanista i que volia l’autodeterminació. De mica en mica, però, aquest eix inicial es va anar diluint, especialment amb l’aliança amb el PSOE. Però sempre va conservar un aire i uns principis catalanistes: Maragall, Nadal, Geli, Castells.

Ha estat ens els últims anys quan el PSC s’ha alineat totalment amb el front espanyolista. Però el que ha fet aquests últims dies és de pura vergonya. Ha donat suport a l’article 155 i, segons va dir un crescut Rajoy, “ese artículo no se había aplicado en ningún estado desde la Segunda Guerra Mundial”; no és res més que la suspensió de l’autonomia i de les institucions catalanes. Ha donat suport fins i tot al fet que el govern suprimeixi el Parlament, màxima expressió de la voluntat popular. Ha donat suport a la intervenció de les finances de la Generalitat. Ha donat suport, sense dir-ho explícitament, a la repressió brutal de les forces de la seguretat espanyoles contra la població pacífica. No ha aixecat la veu contra l’empresonament dels líders de la societat civil, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. No ha condemnat l’empresonament del vicepresident i els consellers del govern legítim. Ha callat davant l’exili del president Puigdemont i quatre consellers. S’ha manifestat al costat del PP i Ciudadanos contra Catalunya. La imatge d’Iceta al costat de l’Albiol, Arrimadas i Millo és molt eloqüent. Sí, Iceta, sento vergonya pel mal que fas al socialisme i a Catalunya. Sento vergonya perquè has passat de l’autodeterminació al dret a decidir fins a negar-ho tot i acceptar que Catalunya és una simple regió d’Espanya i res més. Sento vergonya perquè en una mateixa llista hi poses un personatge que està en contra de l’avortament i del matrimoni gai, fins a un esquerranós espanyolista, passant pel vicepresident de Societat Civil Catalana, que, com tothom sap, és una associació de centre, tolerant i, sobretot, catalanista. Ara per ara només us hem sentit dir que l’independentisme ens ha portat on som. Que les presons dels Jordis i dels consellers són desproporcionades. Però res més. Quina vergonya. Vau assistir a la manifestació espanyolista i no assistiu a la manifestació que demanava l’alliberament dels Jordis i dels consellers. Quina vergonya. Per cert, tampoc he sentit la veu d’antics militants socialistes (aquells del meu temps). El senyor Francesc Francisco, ha dit res? La senyora Dolors Homs, s’ha pronunciat? Del senyor Lluís Sacrest tampoc n’hem sentit la veu. El senyor Rafael Bruguera, aquest sí que s’ha manifestat, i totalment al costat del senyor Iceta. El meu bon amic Manel Roqueta, ni una paraula. Realment sento molta i molta vergonya.

Mentrestant, el nostre govern és a la presó o a l’exili.