De set en set
Pobre català!
Compreu diaris en català! Incrementeu l’audiència de televisió, ràdio, teatre, cinema, en llengua catalana! Feu que hi hagi més publicitat en aquests vehicles potenciadors de la cultura pròpia! D’uns dies ençà s’ha fet viral aquesta crida iniciada per un catalanista lúcid, coherent i responsable. Tem que els ajuts oficials al nostre afeblit sector cultural quedin estroncats per la poderosa embranzida interventora jacobina. Ho argumenta amb un raonament que caldria que arribés al moll de l’os de la consciència cívica majoritària: si només una petita part dels dos milions i mig de votants del sí llegissin premsa en català quedaria assegurada la supervivència natural i vigorosa d’aquests periòdics. Les xifres actuals són prou eloqüents: només una quarta part dels lectors catalans compren diaris en català. La gent de Catalunya, inclosa bona part de la que es manifesta per la independència, prefereix consumir premsa i espectacles en llengua i mentalitat castellanes. No és nova aquesta decebedora incongruència: clamar a favor de l’emancipació política i alhora no renunciar a la dependència cultural i mental. Joan Maragall ja ho va plànyer en un article l’any 1895. Afirmava que “el dia que Catalunya s’hagi deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es fa a la madrilenya) la nostra independència intel·lectual avançarà cap a la independència completa”. A cap catalanista no el pot engrescar tenir un país formalment lliure però esclau d’una cultura forana.