A la tres
Més de 45.000
Vostès se n’adonen, del que va passar ahir? Més de quaranta-cinc mil catalans es van manifestar pel parc del Cinquantenari de Brussel·les, cridant i cantant en favor de la llibertat de Catalunya i dels presos polítics (sí, a Espanya hi ha presos polítics) i correm el perill que ens sembli la cosa més normal del món. I no ho és. De cap manera. Més de quaranta-cinc mil persones van desafiar el vent, el fred i els més de mil tres-cents quilòmetres de distància que hi ha per anar al centre de Brussel·les a posar Espanya en evidència. Espanya i Europa, és clar. Perquè si la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Brussel·les no és de belgues sinó que és de quaranta-cinc mil catalans, no s’enganyin, és que això no és normal. I si som capaços de fer això, no s’enganyin tampoc, és que per més complicat que ens ho posin som capaços de tot. Perquè potser sí que ahir érem quaranta-cinc mil (s’hi han fixat, que la policia belga no rebaixa les xifres de participants?) però, saben què? Semblàvem molts més. De Manresa, de Tortosa, de Salt, de Vidreres, de Sabadell, de Barcelona; d’arreu, va venir gent d’arreu. I hi eren tots. Pares, mares, fills, nets i avis; hi eren tots. I vostè també, encara que ho seguís des de la distància, des de Catalunya o des d’on fos. Perquè era un clam. I vostè també hi era. El metro a Schuman semblava ahir la línia verda d’una Diada qualsevol (si és que darrerament a Catalunya hi ha diades qualssevol) i pels carrers de la capital belga es parlava català. Ni la policia belga, se’n sabia avenir. Com la majoria de comerciants del centre de la ciutat, els agents preguntaven als manifestants què passa exactament entre Catalunya i Espanya. S’ho preguntaven ells i s’ho preguntaven també els centenars de periodistes desplegats per la ciutat. Puigdemont (ahir es va veure un Puigdemont esplèndid, encara que a TV3 la Junta Electoral els impedís seguir el seu discurs) va ser clar: “No som criminals sinó demòcrates, senyor Juncker”, va dir. Clar i català. Clar i català a Brussel·les, al cor d’Europa. El vaig veure còmode. Tan còmode com incòmode deu ser a hores d’ara ja no només per a Rajoy, sinó per a la majoria de líders europeus. Per això no el podem deixar sol.