La vida

Penso en el fenomen de combustió espontània sofert pels demòcrates espanyolistes, que arran del procés sobiranista han desertat de l’intent d’extirpar el principi imperial i plantejar un debat honest, de reconeixement de l’altre com a subjecte polític. Penso també en alguns independentistes esbravats, que fa set anys van protagonitzar una sortida de cavall que ara contrasta amb la seva arribada d’ase. Penso en alguns catalanistes i esquerranosos egregis que van refugiar-se en el sarcòfag molt abans que els arribés pròpiament l’hora de ser embalsamats, i que en surten de tant en tant per clavar-nos un sermó essencialista que culpa de tots els mals l’independentisme i que culmina amb la inflor de dir que la història seria molt bonica si no fos per la dialèctica de la història.

I last but not least, penso en els que durant aquests dies demostren tenir un cervell de titani per abordar la política des d’una fina distància tècnica, preguntant-se cosotes tals com quina serà la composició del nou Govern, o quin tauler d’escacs es prefigura en vista a les eleccions generals espanyoles... M’agradaria recordar que amb el cap a sota aigua no hi ha cap altre centre d’atenció que no sigui el de respirar. Es mantenen el 155, els presos polítics i els polítics que són a la presó de l’exili. Campa la catalanofòbia. Hi ha indefensió legal d’una part de la ciutadania, la independentista. Hi ha una cascada incessant d’imputacions que sota l’acusació d’incitació a l’odi són una incitació a l’odi. I proliferen les crides de destacats polítics espanyolistes argüint que és més important la salvaguarda de la Ley que no pas la democràcia. En aquest context, cada vegada que no assenyalem el que és primordial, deixem, és clar, d’assenyalar el que és primordial. I què és primordial? La integritat física i moral de la persona; la llibertat; la vida, al capdavall i com a resum de tot.