A fora, la CUP i JxCat

Ximple, beneit, poca-solta, tòtil, capsigrany... Tot això em poden dir quan em vegin (tenen la foto aquí dalt per identificar-me) i si volen, hi poden sumar tots els qualificatius més o menys sinònims que els vinguin de gust. O no hem entrat de ple a l’Any Fabra? Vagin treballant el lèxic... Bé, per què entomaré els improperis sense protestar? Doncs perquè més d’una vegada he sortit a aquesta galeria a rebentar contra la CUP d’una manera immisericordiosa. No, no és pas que m’hagi passat al trotskisme ni a l’ideari antisistema. El seu ideari econòmic em fa por i fins i tot els diré que alguns aspectes del seu feminisme em fan riure. Com la dèria absurda de pervertir el llenguatge amb el doble gènere. Però què volen que els digui, al final em quedo amb la sensació que els cupaires havien radiografiat molt millor la situació política i que no m’han fet beure a galet. Per contra, els partits sobiranistes, diguem-ne, sistèmics m’han acabat deixant plantat amb cara de ximple, beneit, poca-solta, tòtil i capsigrany. Explicacions emboirades; escaramusses i desqualificacions mútues (off the record, naturalment); propostes d’entesa amb partits que van avalar el 155; jovenalla que abans de picar pedra de debò ja accepta anar-se’n a fer la migdiada al Senat amb els paquiderms de sempre... I sobretot, sobretot, la sospita que entre els uns i els altres han fet el llit al president Puigdemont. Tot això pensava abans-d’ahir durant l’acte que es va celebrar a l’antiga fàbrica Burés d’Anglès. El diputat Quim Torra, de JxCat, anava desgranant les vies d’acció del Pla República i jo que pensava: aquesta coalició de ciutadans independentistes, gent d’ordre no adscrita a cap partit i arraïmada al voltant del president exiliat, em parlen d’una democràcia participativa molt més semblant a la idea que en té la CUP que no pas la que ens prediquen altres líders i militants de partits teòricament més propers en l’eix social. A veure si al final la cosa no anirà ni de dretes ni d’esquerres; tampoc d’uns de baix i uns altres de dalt, sinó de gent de dins i de gent de fora. De polítics d’una sola legislatura que no volen acomodar-se a dins i d’uns altres que, escarxofats a dins, no volen passar-les magres a fora. Ara els escarxofats de dins ens diuen que s’ha d’estirar la beta autonomista perquè la república no és per dilluns ni per dimarts que ve. Podria ben ser. Tanmateix potser trigaria menys si fóssim capaços de fer dissabte...