Fantasmes

Amb molt pocs dies de diferències José María Aznar i Eduardo Zaplana han reaparegut a València. Com fantasmes del passat més tenebrós. L’expresident del govern espanyol i l’expresident del govern valencià han fet sengles conferències catastrofistes on han criticat a plaer tot el que passa i està passant i han reclamat fermesa i duresa contra l’independentisme. Contra l’independentisme al Principat però també al País Valencià, que ells veuen com la següent barrera per defensar Espanya.

L’aparatositat amb què s’expressaven contra els independentistes locals, però, tenia com a destinatari el que és, o era, el seu propi partit. Tots dos van atacar el PP per poc coherent, mandrós, feble… De fet semblava que l’atac a l’estelada només era un atac a la gavina, interposat. El públic, que aplaudia rabiós cada bram dels dos expresidents, semblava part d’aquesta prèvia d’un nou espai polític encara més d’extrema dreta que va prenent cos.

És possible, diuen, que Aznar o Zaplana o tots dos a la vegada estiguen ajudant a nàixer el nou engendre. M’ho crec. Però a la vegada els plany. Perquè quins dos padrins, mare meua! Difícil trobar dos personatges més odiats al País Valencià —i aclariré, abans que l’ínclit Llarena no amenace que odiar encara no és cap delicte, es pot odiar qui vulgues mentre no faces res que siga delicte a conseqüència d’això.

Aznar i Zaplana representen el bo i pitjor del PP, de la dreta espanyola. La prepotència, la mentida, l’engany com a política, la corrupció. Aznar, només per les mentides de l’11-M i de les inexistents armes de destrucció massiva hauria d’estar callat per sempre. Zaplana, per allò que va dir que havia entrat en política per forrar-se. Efectivament. No callen, però, i fins i tot sembla que tenen ganes de venjar-se, de venjar-se dels seus excol·legues de partit. I a fe que ho fan quan es posen a xerrar en públic.