Un mes (un altre) d’infart

Agafin-se fort perquè ve un mes d’infart. Un mes. Clavat. El dia 22 del mes vinent, o hi ha un nou president de la Generalitat o anem a unes noves eleccions al Parlament. D’infart. D’infart perquè seran trenta dies en què pot passar de tot. No crec que a Catalunya hi hagi ara ningú, ni d’un costat ni de l’altre (si és que del que hi ha ara n’hem de dir costats), que s’atreveixi a vaticinar què pot passar. Jo fa dies que pregunto, a un costat i l’altre, com ho veuen, i si són capaços de fer cap vaticini sobre si hi haurà nou president o si anirem a eleccions. No els vull pas enganyar: guanyen, i crec que per un percentatge no pas menor, els que creuen que hi haurà, finalment, un nou president de la Generalitat. Però quan la conversa va una mica més enllà, a mi em fa l’efecte que tots aquests que vaticinen que sí, que s’investirà un nou president, em fa l’efecte, deia, que parlen d’un desig més que no pas de cap certesa. No la tenen. I si algú els diu que la té, menteix. Per això els vaticino un mes d’infart (un mes més, de fet, hauria de dir), perquè l’independentisme continuarà fent gestos per posar en evidència que els candidats a ser investits no tenen tots els drets garantits (i és per això que no descarto un nou intent d’investir Puigdemont), i perquè l’aparell judicial continuarà torpedinant tots i cadascun dels intents sense passar cap mena de vergonya, mentre el govern del PP s’ho mira. El torcebraç, intueixo, es mantindrà molts dies, i no hi haurà final –el final són noves eleccions, o nou candidat que no surti en cap sumari?– sense nous gestos que posin en evidència novament el tarannà democràtic –és una ironia– de l’Estat. Trenta dies. Mentrestant, tot el que sentin, vegin o llegeixin, posin-ho en quarantena. Seran càbales, la majoria interessades, i algunes en funció del que els diguin les enquestes que alguns ja estan encarregant. Cap d’elles, però, podrà preveure allò imprevist –es pronunciarà, abans d’un mes, la justícia alemanya?, o la belga?, o...– ni les seves conseqüències. Trenta dies, trenta, i haurem aclarit algunes incògnites. La més gran, però, continuarà sense resoldre’s, i és: què coi hi fan, tota aquesta gent, en presó preventiva? Fins quan?