Els confinaments en la nostra època

La invisibilitat mediàtica és un dels perills primordials en el marc de les nostres democràcies. Si un fenomen no és traduït a notícia, deixa de ser matèria de coneixement públic i, per tant, també d'anàlisi política. A Catalunya hi ha un important corrent de força econòmic, mediàtic, institucional i d'opinió programat per reduir «això del nacionalisme» a una mena de lluita esquemàtica entre tiris i troians. Però allò cert és que les balances dels dos nacionalismes presents, l'espanyol i el català, estan molt descompensades. En favor del primer, és clar, que ha entès que el silenci li és, per defecte, favorable. Recentment, per exemple, els mitjans de comunicació han posat un zel laboriós a no informar de les denúncies que diversos ciutadans de Mallorca i Catalunya han presentat després d'haver estat agredits perquè parlaven en català. Enraones amb amics d'arreu de l'Estat espanyol i, per descomptat, desconeixen que el govern espanyol va ser condemnat pel Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg per no haver investigat les denúncies dels detinguts durant la garzonada del 92. Al mateix temps que el diagnòstic hegemònic de Joan Ferran sobre la crosta catalanista –un discurs-franquícia dels millors annals de Ciudadanos– serà cobert amb tota amplitud de mitjans, també seran silenciats una allau de casos quotidians: mai no tindrà cap relleu informatiu que una persona, pel sol fet d'adreçar-se en català als dependents, sigui vexada a la botiga Kemaku, de l'Hospitalet; ni s'investigarà el testimoni d'una directora d'un centre de secundària del cinturó industrial de Barcelona que va confirmar que al seu institut, com a la majoria d'instituts d'aquesta àrea, l'idioma català és completament residual. «¿A qui es pot acudir, quan des de la graderia t'insulten cridant-te catalán?», pregunta una meva alumna, futbolista, després d'haver jugat contra els equips femenins del Portbou i del Blanes. ¿Algú gosarà desactivar el femer xenòfob que fa que moltes empreses renunciïn al domini «.cat» per por de represàlies econòmiques? Aquest silenci corromp la democràcia. En aquest país (de colpisme, de terroristes institucionals completament metabolitzats per la normalitat civil, de falangisme actiu, de destrucció de les institucions, les cultures i les llengües) l'únic delicte imperdonable és no fer professió de fe espanyolista. Fer-ho es paga amb els confinaments i els atroços exilis interiors, insonoritzats segons les formes pulcres de l'atrocitat en la nostra època. Ho saben, per exemple, Oleguer Presas, Carod-Rovira i Joan Laporta. Ho ha de saber el sistema cardiovascular de qualsevol nacionalista català.