Revistes, país i modernitat

Dimecres es va celebrar a Barcelona la Nit de les Revistes i la Premsa en Català a l’antiga Central Catalana d’Electricitat, un edifici modernista de l’any 1897. La Catalunya que s’electrificava, que desplegava la seva xarxa telefònica, que construïa carreteres fins als indrets més recòndits, justament era la que començava a prendre consciència de la necessitat de pal·liar les desigualtats posant en marxa iniciatives d’assistència benèfica –avui dia en diríem polítiques socials– i, alhora, entenia que calia afrontar la modernitat des de la pròpia identitat. Deu anys després de la construcció d’aquella central elèctrica, Prat de la Riba arribava al capdavant de la Diputació de Barcelona i, una mica més tard, es posava en marxa la Mancomunitat, que tenia unes idees molt clares de modernització, per bé que molt poc pressupost per dur-les a terme. L’espanyolisme més estirat sempre ha jugat amb la idea de presentar qualsevol reivindicació nacional catalana com una regressió a l’edat mitjana, egoista i encegada, impulsada per personatges cellajunts i rupestres. Aquest tòpic absurd ha estat desmuntat, també, per unes revistes catalanes que han fet de la nostra cultura un vehicle homologable a qualsevol altre per transitar els nostres temps. Un dels premiats de dimecres per la seva trajectòria d’un quart de segle, en Lluís Gendrau, impulsor de la revista musical Enderrock, un dia m’ensenyava la seva col·lecció completa de D’ací i d’allà, una publicació filla del noucentisme, d’estil europeu, oberta a l’avantguarda. Fullejar-la serveix per adonar-se que aquells catalans d’aleshores, com els d’ara, aspiraven a construir un país que mirés de tu a tu Europa i el món. I tot això em venia al cap en aquella antiga central elèctrica tenyida de groc, presidida pel president del Parlament exemplificant la voluntat d’autogovernar-nos, mentre s’hi reconeixia la tasca de productes de factura manifestament culta, catalana i contemporània com El Món d’Ahir.