Una crueltat

Em sembla que no dic cap mentida si dic que amb l’exconseller Toni Comín tenim una estima mútua. Més enllà de converses polítiques, que n’hem tingut, i moltes; i més enllà de la gestió de la conselleria de Salut, que n’hem parlat i no sempre per posar-nos d’acord; em sembla que sovint hem acabat parlant més de la vida que de res més. Com que a mi això que hi hagi polítics a la presó i a l’exili no em deixa dormir, l’he anat a veure a Lovaina més d’una vegada. Comín és un home accessible, amable, de mirada transparent i, sobretot, un conversador nat. Per això sempre que ens hem vist hem fet curt. L’he vist patir i, encara que ell no ho diu, sé que s’ha sentit sol (políticament parlant, és clar, no pas familiarment) en més d’una ocasió. Perquè l’exili és dur. I ell n’és, avui, una prova indiscutible. Perquè avui, aquest matí, a Barcelona, enterren el seu germà, Pere Comín, i ell no hi podrà ser. “Ha vingut el meu germà; a veure’m i a morir aquí, a Lovaina”, em va dir el darrer dia que vaig parlar amb ell, no fa ni una setmana. I vàrem xerrar sobre la vida, el càncer (que és la paraula aquella que et fa ser conscient que la línia entre la vida i la mort és molt fina), la família, els seus germans, la seva mare... En Pere va morir al cap de pocs dies; avui celebren l’eucaristia a la parròquia de Santa Cecília de Barcelona, i Toni Comín no hi serà. La vida no hauria d’anar així. I una situació judicial tan absurda com la que patim no hauria d’impedir ser a l’enterrament d’un teu germà. És cruel, inhumà, i només ens queda el consol de pensar, de saber, que la gent que és a l’exili, i els que són a la presó, són persones fortes. Ves quin remei, és clar, però ho són. Les he vist assumint situacions inassumibles. Per què tanta repressió? Tanta por ens tenen? Tan valents us troben? Avui (quina ironia!) que a Bèlgica podreu celebrar que sou lliures perquè la justícia espanyola s’ha rendit a Europa, l’únic lloc on no podeu anar és a Espanya i, és clar, a Catalunya. I avui, Toni, és, segur, on t’agradaria ser. On hauries de ser. Per més que amb en Pere ja us haguéssiu pogut acomiadar. No hi podem fer res, nosaltres. Només et podem fer saber, a tu i a la teva família, que hi som. Ànims!