La unitat independentista

Em trobo, aquests dies, gent molt preocupada (fixin-se que he dit gent molt preocupada, i no pas molta gent preocupada) per la unitat independentista. Que viuen amb un cert neguit (i fixin-se que he dit cert) les discrepàncies sobre el full de ruta independentista, que aquests dies són més que evidents. De fet, suposo que per primera vegada des de fa molts anys el problema no és que no hi hagi cap full de ruta per arribar a la independència: és que n’hi ha molts. Cadascú té el seu i, com al futbol, tothom se sent entrenador. Jo he sigut sempre partidari de la unitat, d’anar-hi junts (a mi em va semblar que JxSí, malgrat tot, havia estat una bona fórmula), però entenc que junts no s’hi pot pas anar per força. Ara Puigdemont (que no forçosament és sinònim de PDeCAT) pregona la necessitat d’agrupar-se tots plegats en la plataforma Crida Nacional per a la República, mentre que ERC –que en el fons ho interpreta com una OPA– sosté legítimament que el que cal és una estratègia conjunta però llistes separades. I la CUP fa de CUP i no es refia de ningú. Uns desobeirien demà mateix, uns altres es plantegen avançar si cal les eleccions, hi ha qui interpreta que en les municipals ens tornarem a comptar, i hi ha qui insisteix que ja ho hem fet. I vostè i jo, és clar, mirant-nos-ho. No pateixin. Si vostè és dels que pateixen, sàpiga que això de junts, junts de veritat, tampoc ha existit mai del tot. Vostès es pensen que JxSí –i mirin que me n’he declarat partidari– va ser una bassa d’oli, que tot es consensuava? Val més que no ho sàpiguen. Tothom ho vol tot i ningú vol córrer riscos. I potser és que també és normal, que davant la magnitud de l’andanada de l’Estat hi hagi les tibantors que hi ha, no? De tibantors i discrepàncies, en el fons vostès ja ho saben, n’hi ha hagut moltes, moltíssimes, aquests darrers anys. I una Diada, l’ANC, Òmnium, l’AMI o qui fos sempre els posava a rega. I encara més: quan l’independentisme s’esgarriava, venia el PP, es digués Wert, Rajoy o Soraya, i feia de cola independentista. Ara no. Ara ho fan Llarena, l’Audiencia Nacional, el Suprem i el jutge del 13, que fan que tinguem presos polítics i que ara volen dur tota la cúpula d’ERC al TSJC. Quan l’independentisme es dispersa, senyors meus, per trist que sigui, ells no fallen mai.