A la tres
Quedem a la Diagonal
La Diagonal és una avinguda ampla i hi cap tothom. Ho deien ahir en aquest mateix diari en un article conjunt els presos i els exiliats polítics d’aquest país, que quan veies la llista de noms, l’un rere l’altre, feia feredat. L’un rere l’altre i, és clar, junts, que aquest era un dels altres grans valors de l’article. En un temps en què tothom es fixa més en els desacords que en els acords, en les discrepàncies que en les coincidències, l’article el signaven tots conjuntament. D’agrair. I es fixaven, tots plegats, justament en allò que és diferent aquest Onze de Setembre dels altres: ara ja no parlem d’independència sinó que parlem de llibertat, de justícia, de democràcia i de republicanisme. Per això és important ser avui a la Diagonal de Barcelona. I per això hi cap tothom. També els que ara volen punxar “la bombolla de l’independentisme màgic” després d’haver-la inflat ells mateixos. Perquè a favor de la llibertat i del republicanisme, i contra la violència i la judicialització som molts. Cal ser-hi. No només perquè els presos polítics vegin que hi som (els qui són a presó forçosament hauran de veure les imatges de la Diada per aquest “aparell de propaganda secessionista” que diu Rivera que és TV3 –quin ridícul!–, sinó també perquè ens vegi el món. Perquè vegin que persistim. Que no afluixem, i que el carrer (la gent que surt al carrer, s’entén) hi continua essent. Perquè ho vegi el món i perquè la classe política d’aquest país no se’n oblidi, que hi som. La primera Diada en què hi ha presos polítics i exiliats, però, no pot ser una Diada qualsevol. No pot ser festiva perquè no podem en aquestes circumstàncies celebrar gaire res (tot i que de fet, fins i tot quan era festiva celebràvem una derrota) i ha de ser multitudinària. És, com deien els articulistes d’ahir, “una Diada excepcional”. La resposta ha de ser contundent i, és clar, pacífica, entre altres coses perquè a aquest tal Casado li quedi clar que no és cap “festivitat xenòfoba en què s’insulta els constitucionalistes”. Però què carai s’ha cregut, aquest home, dir-nos això? Ni cas. En tot cas, vostès i jo quedem cap allà a les cinc a la Diagonal. Hi cap tothom.