20 de setembre

Ahir va fer un any d’aquell 20 de setembre inesborrable. El dia que arribaven els vaixells de l’escamot Warner Bros, el jorn que pretenien que es convertís en el cop definitiu contra el referèndum. De bon matí les ràdios anunciaven detencions –algunes eren certes, d’altres eren només rumors– i els telèfons mòbils començaven a bullir. Alhora, s’iniciava l’assalt preventiu contra el Departament de Vicepresidència, que era l’encarregat de fer possible la votació del dia 1 d’octubre. Sembla que allà dins hi estaven organitzant una terrible conxorxa per tal que els ciutadans de Catalunya poguessin decidir el seu futur i això no es podia tolerar. Si fos per robar ja s’ho haurien pres amb més paciència, és clar. Ben aviat uns pocs milers de ciutadans vam deixar-ho tot per anar a protegir els nostres béns: no només les nostres institucions, que mantenim trinco-trinco passant per la gestoria cada primavera, sinó també els encara més preuats drets civils i polítics. Al migdia ja érem uns quants milers més i la cosa començava a fer goig. A mitja tarda allò ja vessava per tots cantons i quan el vicepresident Junqueras va acostar-se caminant, venint de Ciutat Vella, avançava amb dificultats enmig d’una massa que aplaudia, cantava i agitava banderes. El que volien amb aquell assalt, sobretot, era atemorir: detenint els càrrecs de més confiança del vicepresident esperaven veure el referèndum desmantellat com un Seat Panda al ferroveller. No va ser així. El 20 de setembre, com el dia 1 d’octubre, sabíem que hi ha moments en què tot és possible. Aquesta creença és la que volen penalitzar, més que no pas cap fet concret, i per això s’han aferrat al dia 20, l’han pintat de negre i hi han posat música de violins i orgues de pel·lícula de terror. Es continua demanant una solució política, tal com s’ha fet sempre, bo i sabent la intransigència que gasten. Per demanar que no quedi, però tot pot tornar i, tal com diuen a V for Vendetta, “remember, the 20th of September”.