Ocurrències unitàries

El debat estèril sobre el nombre de llistes independentistes en les diverses eleccions sembla que s’ha convertit en l’única proposta i raó de ser de l’espai postconvergent des de fa ja ben bé quatre o cinc anys. El lema “unitat” esdevé una resposta per a qualsevol assumpte, ja sigui el model de recollida d’escombraries o la directiva europea sobre l’ús de material pirotècnic. Això, que només engresca una part de l’independentisme més convençut, no només és ineficaç a l’hora d’aportar nous vots a la causa, sinó que genera rebuig en aquells ciutadans que se situen a la frontera i que necessiten un valor afegit ideològic per participar-hi. Per tant, persistir en aquesta dinàmica només serveix per dirimir qui té l’hegemonia dins l’independentisme però no pas per fer créixer l’hegemonia independentista. I, tot i així, ara que s’acosten les municipals i les europees, ja tornem a ser pel tros, tal com ha passat en cada contesa electoral dels darrers anys. Més enllà de si les llistes úniques o unitàries ajuden l’independentisme en l’àmbit de resultats –tenim prou dades per certificar que no–, hem de plantejar-nos si la manera de tractar-ho comporta generar més divisió en comptes de més unitat. La unitat de l’independentisme només pot ser possible des del respecte a la diversitat, entenent que tots els punts de vista ideològics són legítims i tenen dret a existir. Encara més si tenim en compte que ERC i la CUP, que no compren aquestes fórmules electorals, són majoria en vots i escons dins l’independentisme. La unitat serà de bona gana o, contràriament, serà submissió i ressentiment. Això topa amb la forma d’actuar d’aquells que diuen voler-la: no sorgirà d’una astracanada en una conferència, d’una ocurrència en un míting, d’una campanya agressiva en les xarxes socials o d’una improvisació en una entrevista, sinó d’un acord llargament madurat entre els diversos actors implicats.