Ara que hi ha vaga de metges i que també estem en plena negociació dels pressupostos, és un moment propici per als debats ideològics. L’espoli fiscal que pateix Catalunya i l’estrès de l’administració catalana, sotmesa a un infrafinançament crònic, són un fet. Un dels motors de l’independentisme és la possibilitat d’imaginar un país millor sense aquesta llosa que té conseqüències reals i palpables molt greus sobre el nostre dia a dia. Això no treu que partint d’aquesta realitat incontestable hi hagi diferents punts de vista sobre la redistribució de la riquesa o sobre el pes que han de tenir el sector públic i el privat. Passa en qualsevol societat. Per entendre’ns amb un exemple ben gràfic: hi haurà qui pot voler-se desempallegar del dèficit fiscal estrictament per abaixar impostos, mentre que hi haurà qui pot voler una Catalunya independent per dotar-se d’un millor estat del benestar. El punt de partida és el mateix però el destí difereix. Ara que els metges branden banderes amb unes tisores ratllades és moment de recordar que les retallades es van produir entre el 2010 i el 2015 fruit d’unes circumstàncies econòmiques, sí, però també sota unes determinades conviccions ideològiques. No va ser fins que va canviar de color la cartera de Salut que van començar a créixer les dotacions pressupostàries en aquesta matèria. Més enllà d’això, en la negociació pressupostària amb els comuns ha ressorgit un assumpte que ja va ser motiu de tensió en el govern durant la legislatura anterior. Mentre Junqueras defensava apujar el tram d’IRPF de la Generalitat a les rendes superiors als 90.000 euros –entenguem-nos, són 7.500 euros al mes– i aplicar una rebaixa a les rendes més minses, des de la branca postconvergent van descartar-ho. Ara els comuns demanen que es prengui exactament aquesta mesura –entre d’altres per poder aprovar els comptes i qui sap si això tornarà a revifar les discrepàncies governamentals.