Ai Susana, ai Pedro!

Es veu que ahir el PSOE va obrir la porta a una possible dimissió de Susana Díaz si aquesta és la condició per garantir que els socialistes andalusos continuïn remenant les cireres (i alguna altra cosa) a Andalusia, on hi governen des de fa només (fixin-se que he posat el només en cursiva) trenta-sis anys. Ja ho sé, que la de Díaz va ser diumenge la llista més votada a Andalusia, però això no és sinònim de res. I si no, que li ho preguntin a Arrimadas, que a Catalunya també ho va ser. Els explico tot això perquè a mi em sembla que no es tracta de si el PSOE obre o no la porta a la dimissió de Díaz: a mi em sembla que havia d’haver plegat la mateixa nit electoral. La lectura és inequívoca, a Andalusia, i que ara ella s’agafi a això del cordó sanitari per impedir que Vox creixi o governi (quan el seu govern és qui ho ha permès, fent segons quins discursos), ho trobo una ironia. Susana Díaz ho té magre, i em sembla que li té també Pedro Sánchez. No la senten, la flaire d’eleccions generals? Vistos els resultats, no em sembla que Sánchez pugui resistir gaire més i, n’estic convençut, a hores d’ara ja li deu haver passat pel cap quan les convoca. Quan les convoca i, és clar, quan comença a girar el discurs. Perquè, també n’estic convençut, lluny de mantenir les formes, Sánchez i el PSOE interpretaran ara que la millor forma de combatre l’ascens de Vox serà fer com ells, i posar la unitat d’Espanya sobre la taula (i quan diem la unitat d’Espanya ja saben vostès que vol dir matxacar els independentistes catalans). Vistos els resultats, ja en parlarem, de si Sánchez acabarà traient les restes de Franco del Valle de los Caídos. Comprin el bol de crispetes i prenguin paciència, que el panorama polític es revolucionarà en breu (si és que ja no ho està). Curiosament, aquest Vox que volen combatre, en comptes d’ignorar-lo s’haurà convertit en la guspira de tot plegat. I a Catalunya? Prenguin també paciència. Vox diu que ve, que aviat hi haurà diputats seus al Parlament. No és pas que ho desitgi, perquè són el que són. Però preparin-se per a un increment de l’independentisme. El PP i el PSOE no han parat de fer-lo créixer. Ara ve Vox. La garantia que, ara sí, aviat serem més del cinquanta per cent.