La festa de la democràcia

Acabem d’assistir a unes setmanes especialment (in)tenses. La política interior i l’exterior ens han brindat nous i inquietants interrogants sobre la sostenibilitat de la democràcia liberal i sobre la separació dels tres poders inventada per Montesquieu a mitjan segle XVIII. Estem al XXI: quina democràcia ens cal? L’anomenada democràcia formal, la que pretén resoldre els enormes conflictes del món actual a través d’eleccions i campanyes de propaganda, fa aigües per totes bandes. Els tres poders canònics es demostren sovint inoperants o incapaços d’afrontar les revolucions en marxa. I els altres –el quart (els grans mitjans) i el cinquè (els amos del capital)– mai no passen per les urnes.

Recordem, per exemple, la celebració de “la festa constitucional” del dia 6 al Congrés dels Diputats. O la “modesta” celebració a la delegació del govern a Catalunya, davant d’una platea d’uniformes militars i policials. El discurs del rei apel·lava al “pueblo espanyol” com a font de legitimitat. Silenciant, però, tot conflicte i les absències clamoroses. Silenciant que, d’entre els seus súbdits més il·lustres, quatre estaven en vaga de fam a la presó de Lledoners, uns quants més seguien en presó preventiva i encara uns altres havien de continuar a l’exili. Silenciant també que més de dos milions dels seus súbdits s’havien pronunciat reiteradament a favor d’una república catalana. I sabent que probablement una gran part dels súbdits de tot el regne acceptarien tant un referèndum a Catalunya com un referèndum general sobre la monarquia.

El discurs del rei del dia 6, com el del 3 d’octubre del 2017, aplaudits per totes les forces de l’ordre, era la negació de reconeixement a les noves formes i forces d’una democràcia emergent. La que reclamen des de baix els moviments socials, les lluites feministes, les de la revolució popular catalana, els armilles grogues a França o el clam desesperat de les migracions. Els poders establerts no volen reconèixer la pròpia incapacitat de donar resposta als problemes reals de la gent: la precarietat laboral, l’atur sistèmic, la manca de perspectives per als joves, la depauperació progressiva de les classes mitjanes, la pressió fiscal, la repressió dels drets, etc. I la gent, aquest “poble indefinit”, s’organitza i surt per reclamar atenció i per participar activament en la presa de decisions sobre les seves vides.

Blumler, expert britànic en comunicació política, escrivia que la democràcia és l’únic règim la legitimació del qual depèn de la comunicació. Doncs bé, la gent, aquest nou subjecte invocat ja per alguns dirigents o líders polítics, disposa d’unes eines eficaces de comunicació i d’intercomunicació, com són les xarxes socials i els dispositius mòbils intel·ligents. Unes eines fabuloses sobretot per a l’autoorganització i la mobilització. El moviment dels armilles grogues, per exemple, n’ha estat la darrera prova: no hi ha hagut líders ni partits convocants, tothom s’ha mogut i organitzat en xarxa contra els nous impostos. Dissabte es van mobilitzar uns 130.000 manifestants. Resposta de Macron: mobilitzar 90.000 policies, gairebé un per cada manifestant. La vella democràcia actua així.

A Catalunya, les demandes d’una nova democràcia continuen aportant elements d’interès. La permanent tensió entre els tres grans pols activadors del conflicte amb l’Estat –els presos polítics, quatre dels quals en vaga de fam; els exiliats a Europa, que acaben d’instituir el Consell per la República, i la mobilització contínua de l’independentisme a Catalunya (ANC, OC, CDR)– genera formes de deliberació i de participació pròximes a la democràcia directa. El Consell per la República a Brussel·les representa, ni que sigui en l’àmbit simbòlic, una esmena a la totalitat de la democràcia representativa. Puigdemont ho va explicitar: “Es tracta de passar a governar per la gent a governar amb la gent.” Com es fa? Gran qüestió... En tot cas, el model de Consell ideat pels líders catalans ni se supedita a la legalitat espanyola ni es limita a la Catalunya estricta, però no renuncia a preparar iniciatives legislatives.

Després de la Transició, les primeres eleccions eren celebrades com “la festa de la democràcia”. Ara, les eleccions, més que una festa, semblen una gran subhasta organitzada entre lobbies i mercaders sense escrúpols. Eleccions, sí; referèndums, no, diuen. Però, la democràcia del XXI o incorpora modalitats de democràcia directa o els capdavanters del “nou ordre”, arribats de tot Europa via Andalusia, ja es cuidaran de covar l’ou de la serp.