El PSOE i la lliçó andalusa

La retòrica actual de Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats ens indica que el PSOE ha extret una lliçó molt concreta del resultat de les eleccions andaluses. Al carrer Ferraz de Madrid podrien haver reflexionat sobre els motius pels quals bona part de l’electorat d’esquerres va decidir quedar-se a casa aquell diumenge, però això requeriria esforç, capacitat per a l’autocrítica i, conseqüentment, haver de prendre algunes decisions dràstiques i sacrificades. Seria demanar massa. Finalment, els socialistes han considerat que els resulta molt més senzill lliurar-se, amb encara més passió, a la bacanal de l’autoritarisme i l’anticatalanisme que hi ha desfermada a Espanya des que vam gosar qüestionar-ne l’statu quo i vam decidir-nos a exercir els nostres drets. Els 12 diputats de Vox a les eleccions andaluses hauran esdevingut els més rendibles de la història. Un 11% dels vots en un parlament autonòmic han aconseguit desplaçar tot l’arc parlamentari estatal cap a les tesis més ultramuntanes i testiculars. No sabem si ha valorat, el PSOE, que per fer el discurs dels seus adversaris ja hi són els seus adversaris, que compten amb més tradició en aquest negoci, però en tot cas és el seu problema. El que sí que queda ben clar, després de tot això, és que l’Espanya “fraternal” que alguns van anunciar amb entusiasme, per oferir una il·lusió alternativa a l’independentisme durant la darrera campanya electoral estatal, és una quimera. No hi ha govern espanyol possible més favorable a la qüestió catalana que l’actual. El president en té el càrrec gràcies al vot de l’esquerra i de tots els partits independentistes i autodeterministes representats al Congrés. No només l’era de germanor que tot ho havia d’arreglar no ha arribat, sinó que el titular de La Moncloa ha decidit fer-se perdonar aquest pecat deixant entrar Vox per la porta de servei del palau presidencial. Que els que s’ho van creure en prenguin nota.