25-A, la Marta decideix

La Marta és d'Hondures. Quaranta-i-alguns, o quaranta-i-molts; en cap cas, més de cinquanta. És petitona. Du els cabells recollits en una cua; la cara, neta, sense maquillatges ni artificis; els ulls petits i riallers. Parla un castellà pausat i dolç.

Va arribar a Girona fa 13 anys, sola, deixant enrere, a cura de la seva família, els seus fills de 7 i 8 anys. Feia poc que havia decidit separar-se.

Els primers mesos d'estada a Girona devien estar marcats pel dolor tibant del cordó que la unia als dos fills que quedaven enrere, tan lluny; pel sentiment de pèrdua –física, psíquica– per la fi del matrimoni; pels dubtes sobre la decisió d'emigrar; per la percepció de la ciutat com a inhòspita (la parla estranya i eixuta a la seva oïda, el caràcter social, reservat i poc expansiu, i el fred humit).

La Marta es devia sentir, en aquells moments, abandonada en un punt remot d'un univers desèrtic; al baricentre d'un triangle equilàter d'angles d'aresta viva i amb nom propi: solitud, pèrdua i absència. Però la Marta tenia empenta, ganes de treballar i de decidir i construir el seu futur.

Va trobar feina. Va cuidar un avi fins a la seva mort, el mateix dia que l'huracà Mitch, sarcasmes del destí, devastava Hondures.

La Marta no s'esplaia explicant aquelles setmanes infernals. Amb prou feines si parla d'ella; descriu només, per el·lipsi, l'angoixa i la incertesa viscudes quan s'exclama que els seus fills van sobreviure un mes amb galetes i aigua.

Va tornar a Hondures per recollir-los. Va decidir criar-los aquí. La família de l'avi que havia cuidat, li va donar sostre i acollida en aquells primers temps.

Tants anys després, la Marta és una mare que s'emociona i s'enorgulleix quan sent els seus fills parlar un català «perfecte». Ella, tot i entendre'l, no s'hi veu amb cor de fer el mateix.

La Marta somnia tornar a Hondures. L'Hondures que ella va abandonar, emperò, ja no existeix. Els fills –que no hi han tornat– no en volen ni sentir a parlar. La Marta sap que ella serà on siguin els seus fills.

La Marta creu que cal interessar-se per la societat a la qual un es trasplanta. M'ho diu quan recull el seu carnet d'apoderada per al vot anticipat de la consulta per la independència del dia 25 a Girona. Per a ella, participar en la consulta del dia 25 d'abril és un dret i és una responsabilitat.

Potser la Marta ignora que les seves arrels han crescut i creixen ben endins de la terra i s'entortolliguen amb les dels meus convilatans i amb les meves. Ella ja fa temps que va decidir decidir, que va aprendre a dur les regnes de la seva vida. Entén que Catalunya, com a poble, faci exactament el mateix.