Abusos i més abusos

Fa uns dies que a la televisió i als diaris hi surten moltes notícies d’abusos a menors en l’àmbit de l’Església catòlica. Primer va ser Montserrat, després Vilobí d’Onyar, després Constantí i altres casos, tant en parròquies com en col·legis de frares i de monges i seglars, entre ells l’Opus. Sense oblidar que d’abusos a menors també se’n produeixen en el camp laic i en el si de les famílies. Analitzem, però, el que passa en el món religiós.

En primer lloc, els abusos de Montserrat, Vilobí i Constantí són fets que van passar en els anys 60-70. La realitat socioreligiosa i política del moment era encara de ple franquisme, on l’Església catòlica hi jugava un paper molt important. De fet eren temps de nacionalcatolicisme. L’Església i el règim dictatorial s’apuntalaven mútuament. Encara recordo com, a finals dels 50, el dictador Franco entrava sota tàlem a la catedral de Girona. En aquesta situació, el règim i l’Església tenien pràcticament tota la impunitat.

En segon lloc, l’Església catòlica ha tingut, des de molts anys i segles, una posició i una doctrina sobre la sexualitat totalment antinatural i repressiva. Tot era pecat, però tot es podia confessar i perdonar. La repressió sexual de la societat, i del clero en particular, segur que va influir en aquestes conductes. Tot això ho dic no pas per justificar res sinó per situar-ho.

Els fets són absolutament condemnables, rebutjables i s’han de considerar fets delictius. Abusar d’un nen o una nena és un delicte. Però resulta que són delictes que han prescrit. La primera cosa que l’Estat hauria de fer és canviar la llei i declarar que no prescriuen. Davant de tot aquest desori ens hem de fer unes preguntes.

Primera, per què aquests fets es fan públics ara, després de 30 o 40 anys? Això ho haurien de dir els denunciants. Em temo, però, que difícilment ho sabrem mai. Em refereixo especialment als casos d’abusos a l’abadia de Montserrat, que van fer esclatar la situació. Si ja ho havien denunciat a l’abat, com és que no es fa públic fins avui? Algun dubte es pot generar.

Segona, resulta que tant la diòcesi de Girona com la de Tarragona afirmen que ells no sabien res dels casos de Vilobí i Constantí. Al bisbat, diuen, no els consta cap denúncia. Els que som de la zona, em refereixo al cas de Vilobí, no pot dir el bisbat que no en sabia res. L’alcalde Ramon Rovira va informar-los. Que no consti per escrit és una cosa, però ells ho sabien. Ara obren una comissió per investigar el cas. Home, una mica massa tard.

Tercera, l’abat de Montserrat i tots els bisbes demanen perdó a la comunitat. Demanar perdó està bé, però no n’hi ha prou. S’han d’investigar i posar els mecanismes per impedir el delicte. Una altra cosa és si, sabent el delicte, varen callar i el varen encobrir. Aleshores, la jerarquia seria culpable d’encobriment. Sense cap dubte, els bisbes han de donar moltes explicacions, moltes.

Quarta, també sorprèn que, durant tants anys, la fiscalia no hagi obert cap expedient. Ara sembla que ho farà. De nou fa tard, molt tard. De fet, tots els delictes que ara surten a la llum pública, si són veritat, que sembla que sí, han prescrit.

Cinquena, l’única cosa positiva de tot plegat és treure la por de denunciar. Avui, segur que casos d’abusos sexuals a menors continuen passant en àmbits familiars, parroquials, col·legis tant de religiosos com laics... Doncs, a denunciar-ho ràpidament i que la fiscalia investigui seriosament. Ja no estem en el nacionalcatolicisme. O potser hi tornarem d’aquí a poc?