Tribuna
Estúpida crueltat
“No és estrany que persones del carrer que, al començament, no s’implicaven en la protesta explícita, ara estiguin irritades, enceses, dolgudes, conscients que, en qualsevol moment, poden ser víctimes de la Inquisició
Prou vegades s’ha parlat del pla, intenció, arrencada i febleses del judici “cas 1-O”; ara campa pel carrer la generalitzada protesta per la vista de la causa, i la demanda de la seva suspensió, el desig que s’aixequi un fiscal o el mateix president i digui: “Senyors, acabem d’una vegada, suspenem les sessions i anem-nos-en tots a casa.” Bona mesura, ni que representés una derrota per als magistrats de la mesa, per als fiscals, etc. Tot fora millor que perllongar un serial televisiu tan desastrós. És improbable que es produeixi aquest final feliç, i ja veurem com se’n surten els qui tenen la paella pel mànec.
Tot el que ha succeït des de la querella inicial de fiscalia, després de l’ 1-O, ha transcorregut dins una riuada de crueltat. La instrucció estava carregada de freda ira, de gens d’equanimitat, aquell jutge cara de pa va qualificar durament les accions dels imputats i els va penjar l’etiqueta de consumats delinqüents, i així podia demanar penes molt severes en atribuir-los delictes de rebel·lió, sedició i malversació de cabals. En va fer de tot plegat un bon paquet cap al tribunal que més endavant es constituiria. I, segona crueltat, el tribunal no fou el Superior de Justícia de Catalunya, com corresponia; hom va anunciar que serien jutjats a Madrid i immediatament foren portats a presons de l’altiplà, bastant lluny de la capital. Transport molt cruel en aquella mena de “xeca” ambulant que és el gran furgó de la GC, viatge que feu retombs i durà una eternitat. A la presó, els interns que hi eren per delictes comuns no es creien el que veien: els nous companys no eren gent de punyal ni rebentapisos, ni traficants de drogues o de dones, ni violadors ni carteristes, ni estafadors, tenien estudis i havien estat en un govern.
Un ciutadà en presó preventiva espera lògicament que aquesta reclusió duri poc, tot i que en tenim exemples diferents, com si les imputacions fossin ja condemnes. Crueltat és que un cop fetes les diligències del jutge instructor, aquests imputats que esperen ser jutjats no siguin posats en llibertat condicional, sinó que entrin en presons i s’hi eternitzin. Tothom ho va veure malament, però malgrat les reiterades peticions d’advocats, associacions pro drets civils, etc., els detinguts tastaren llarga reixa sense haver vist un tribunal penal. Quan no se sap quin benaventurat esperit decidí que ja se’ls podia jutjar, havia passat prop d’un any i mig. Es va formar finalment la mesa de sis jutges més el president i començà el judici. Hom hauria pogut traslladar els acusats a Madrid capital, en un local prou vigilat, on haurien viscut les setmanes que durés el procediment. No: els acusats anirien al matí des de la presó, en els furgons de la GC, a Madrid; en determinat lloc passarien a les furgonetes de la Policia Nacional, que els portaria a la sala. És un viatge de quaranta minuts que han de fer d’anada i de tornada; això vol dir llevar-se a les sis del matí i tornar a les nou del vespre, pràcticament dues hores de viatge en conjunt, cosa fatigosa, i després, per descomptat, aguantar cada dia el judici, amb una parada de descans i dinar.
No podia el president del tribunal, tan melós en el seu dir, plantejar més bon tracte als acusats? Per què ells i elles han de tenir menys bon escenari de reclusió que Tejero, que ell sí que va alçar-se en armes? Ho constata tothom, se’n parla entre amics, coneguts i saludats, arreu ens manifestem cada dia: els nostres honorables acusats han viscut més d’un any de crueltat continuada; si ho resisteixen, de tot plegat allò que els doldrà més serà el glaçat menyspreu, la crueltat amb què continuadament se’ls haurà castigat. Tots ens hem sentit solidaris dels nostres representants, tan maltractats. No és estrany que persones del carrer que, al començament, no s’implicaven en la protesta explícita i potser ho miraven tot només com una anècdota desagradable, ara estiguin irritades, enceses, dolgudes, se sentin també menyspreades; sorgeix en elles el sentiment tantes vegades explosiu, dels catalans conscients que, en qualsevol moment, poden ser víctimes de la Inquisició i d’una contumaç, estúpida crueltat.