A la tres
Quin horror!
Hi ha noticies que, com que passen a l’altra punta de món, tendeixen a convertir-se en un breu a la majoria de diaris. Però no per això deixen de ser horroroses. Els parlo de Brunei, un estat asiàtic situat al nord de l’illa de Borneo, i on hi governa el sultà Hassanal Bolkiah. Fa dies que he anat seguint les informacions que en publicàvem a Europa-Món. Horror és poc. Avui a Brunei entra en vigor una revisió del Codi Penal que feia anys que provocava polèmica. A partir d’avui, en aquest estat islàmic entra en vigor la pena de lapidació per a aquells qui siguin acusats (i condemnats, és clar, tot i que no sé si allà és sinònim) dels delictes d’adulteri i de mantenir relacions sexuals amb persones del mateix sexe. Lapidats! Condemnats a rebre cops de pedra fins a morir. Però, què és això? S’ho imaginen, de veritat? Com és que som capaços de quedar-nos igual davant d’aquesta bestiesa? A partir d’avui, a Brunei, mentre vostè i jo fem vida normal, algú pot morir lapidat. O condemnat a una bateria d’assots si ha comès el delicte d’avortar. La condemna per un robatori –i em sembla increïble, perquè m’horroritza només d’escriure-ho– és l’amputació de la mà dreta si és el primer cop, i l’amputació del peu esquerre en cas de reincidència. Quan aquests darrers dies llegia en format breu l’evolució d’aquesta notícia als diaris, no he deixat de preguntar-me en quin món vivim. L’alta comissionada de l’ONU per als Drets Humans, Michelle Bachelet, ha posat el crit al cel i ha demanat al govern de Brunei que aturi la nova normativa. Ni cas, no li faran. Mentre la resta del món es reparteix la reacció entre la indiferència i la impotència, el nou Codi Penal entra avui en vigor. He llegit dues reaccions que aplaudeixo: la de l’actor George Clooney i la del cantant Elton John, que s’han declarat horroritzats pel cas i han demanat que es boicotegi la cadena d’hotels de gran luxe que el sultà de Brunei, Hassanal Bolkiah, té repartits arreu del món. Com que són hotels de 800 euros la nit i jo el boicot ja els el faig cada dia, a mi no em queda més remei que posar-me al costat d’aquells que reaccionen amb impotència i ràbia. I dels que, en llegir-ho, ens preguntem en quin carai de món vivim.