Deixalleria de Farners

“–Els de silicona, van al plàstic i aquests altres de terrissa, al de runa. Però escolti, veig que n’hi ha amb noms i cognoms escrits a la base. Potser que abans els esmicolés...” Al món de la sanitat, de la docència o de l’administració, posem per cas, el columnista ha assistit personalment a alguns casos de màxim rigor professional, però, de tots, es queda amb el de l’Elena, encarregada de la deixalleria de Santa Coloma de Farners. Ha de ser difícil obrir una caixa plena de reproduccions de penis i saber reaccionar fredament davant del portador, tractant el tema sense exclamar-se ni fer comentaris fotetes. Un usuari més i ja està... Cada matí, l’Elena obre la deixalleria amb puntualitat suïssa, es posa la granota de treball i comença una jornada més de derivació dels nostres excessos de consum. Davant seu, un cementiri d’il·lusions rovellades i de síndromes de Diògenes feliçment guarides: roba, electrodomèstics i informàtica, paper, plàstic, runa, voluminós, vegetal... Cada caprici caduc, cada necessitat efímera que havia de durar tota la vida, té el seu lloc a l’oficina de l’obsolescència. L’Elena no solament sap quin és, sinó que és conscient de la importància d’evitar les confusions. El vi va sang, però el ferro només fa ferro i el paper, només paper. El columnista, que aquests dies ha hagut de fer multitud de viatges a la deixalleria per deixar-hi mitja vida de companyies quotidianes, veu treballar l’encarregada i pensa que estaria bé tenir una Elena en molts altres àmbits de la nostra existència. Una Elena que fes la seva feina amb tant de rigor com de distància i que ens recollís les incomoditats acumulades, els sentiments que ja ens fan nosa i no sabem com desfer-nos-en. Una Elena que llencés per nosaltres les opinions sostingudes sense sentit, les impertinències proferides sense miraments, les tossuderies atapeïdes en espais que haurien hagut de ser per a altres actituds. Sí, ja ho sé, lector, em diràs que aquesta feina prou que la fan altres professionals. Però el cas és que, rampoines com som, voldria unes Helenes que sabessin reciclar les excrescències de les nostres vides sense la paraula elevada del mossèn, la teòrica del psicòleg, la coactiva del magistrat o la taciturna de l’enterramorts. Simplement, ben disposades i sense entretenir-s’hi massa, ens recordarien el temps circular de l’existència: –Au, passa cap als contenidors, però tranquil, eh, que et deixaran com nou!