El front metropolità

Continua aquesta primavera sembrada de campanyes electorals que avui mateix veu florir-ne dues o tres de noves, no fos cas que ens avorríssim. Encara tot just s’acaba de marcir la de les cambres espanyoles que ja broten les de les eleccions europees i les municipals. En aquest darrer àmbit, el local, la política nacional hi té una influència molt relativa quan es tracta de poblacions petites, però va prenent més rellevància en les ciutats mitjanes i grans. L’important és el projecte polític de ciutat, sí, però les simpaties i animadversions que desperten unes sigles o d’altres hi poden acabar de fer tombar la balança.

Els resultats de les eleccions del 28 d’abril ens permeten imaginar que, en segons quins indrets, l’independentisme encara pot continuar guanyant espais i mostrar-se atractiu per a alguns conciutadans nostres que fins ara l’havien vist com una opció allunyada de la seva realitat. Va ser a l’àrea metropolitana on va viure-hi el seu principal creixement i això és el que va permetre que, per primera vegada, un partit amb aquesta posició guanyés en vots i escons les eleccions al Congrés dels Diputats. Veurem si això s’acaba traduint en més representació als ajuntaments de les ciutats on encara queda camp per córrer. Amb això, en tot aquest trencaclosques el paper de Barcelona és clau. A la capital del país també hi va haver una victòria independentista per primera vegada, i a ser ERC la formació més votada. Els pronòstics situen el candidat republicà, Ernest Maragall, a la pole position, en un frec a frec amb l’actual alcaldessa.

És aviat encara per saber si el resultat barceloní en les eleccions espanyoles s’acaba projectant al número 1 de la plaça de Sant Jaume, però la possibilitat hi és, especialment si totes les opcions que comparteixen horitzó nacional centren els seus esforços a atraure votants de frontera del seu sector ideològic, més que no pas a disputar-se l’electorat entre si per acabar sent els mateixos que abans.