Tribuna
L’ovació
Aquests dies en què les eleccions municipals intensificaven arreu les mirades col·lectives i arreu ens hem considerat com una comunitat humana que ha de plantejar i decidir el seu futur, vaig assistir a un debat d’alcaldables a un poble del Gironès i hi vaig sentir una ovació que em va commoure profundament. No per la frase que un dels alcaldables amb més o menys precisió acabava de formular i que havia desencadenat l’aplaudiment intens i pràcticament unànime, sinó pel ressort que l’havia disparat, pel nervi que havia tocat. “Quin orgull de poble!”, va escriure al Twitter una de les assistents de forma immediata.
Un dels ponents, que es presentava per un d’aquests partits xenòfobs que aquí encara són minoritaris, havia advertit dels perills de l’islam i de la immigració i de l’amenaça que aquest fenomen representava per a la nostra societat, i l’altre, d’un partit d’esquerres, li va respondre amb la veu una mica travada per l’emoció que aquell discurs d’odi li resultava molt dolorós perquè expulsava i estigmatitzava gent magnífica que ell coneixia i per la qual sentia afecte i va afirmar que calia conviure i construir plegats el futur i que, a més, si hi havia un element essencial de la identitat catalana a la qual el seu adversari es referia contínuament (el seu és un partit xenòfob que es defineix com a identitari) és justament la capacitat d’acollir, la pluralitat i la diversitat. Aquesta intervenció de l’alcaldable del partit d’esquerres va rebre l’aplaudiment mes unànime que es va sentir en aquell teatre pleníssim.
No soc cap ingenu: conec el món i els seus conflictes, sé de les segregacions, de les desigualtats, dels classismes, dels racismes implícits o explícits, estructurals o conjunturals i sé perfectament que aquell mateix discurs xenòfob, articulat amb més ambigüitats calculades, modulant-lo de manera que formalment resultés acceptable encara que s’adrecés a la part més fosca de l’ànima humana, hauria estat acceptat per bona part de l’auditori. I probablement aplaudit i potser votat, com ha passat i passa a bona part de la península, d’Europa i del món. Però aquell va ser un moment feliç. Un indici de la possibilitat d’un poble, d’un país. He seguit amb interès el resultat de les eleccions a Salt i a Ripoll. A Salt, on un terç de la gent que hi viu no hi pot votar i és impunement objecte del debat sense poder-ne ser subjecte, un partit xenòfob ha entrat amb tres regidors, però les esquerres hi són clarament majoritàries. I a Ripoll, una població ferida per l’horror i per unes lògiques tràgiques que no resulten gens fàcils d’entendre des de les ribes del Ter i del Freser, els xenòfobs només van treure un regidor.
No sé si m’excedeixo en el voluntarisme optimista, però aquella ovació emocionant, aquest esforç per preservar la convivència i no veure’ns devorats per les baixes passions i les dinàmiques més col·lectivament autodestructives, potser ens permet afirmar que aquests temps convulsos, de repressió, d’inconsistències, de lluites compartides i passions desbordades, ens han dignificat.