Sant Jordi

Encara que fes, com ahir, un temps del tot primaveral –és a dir, ara plou, ara surt el sol–, la de Sant Jordi és la festa per excel·lència d'aquest país. Una festa que, curiosament, se celebra en un dia laborable. Deu ser, doncs, aquesta estranya característica la que fa que sigui tan especial. És també una gran celebració de la primavera. Una passejada conjunta de milers de ciutadans, una gran eastern parade de gent ara saludant amics i coneguts, ara aturant-se en una parada a la recerca d'un llibre i d'una rosa. Una jornada tradicional que provoca l'admiració de tots els estrangers que la viuen per primer cop, al·lucinats que un país s'aboqui vint-i-quatre hores a comprar llibres. Ja les tenim, els catalans, aquestes coses. Som, de fet, una mica com el Barça d'abans, capaços del millor, però també del pitjor, com la falta d'unitat política per lluitar contra el menyspreu amb què ens tracten sovint Ebre enllà. El Barça, però, ja s'ha renovat. Ja és capaç d'anar a plantar cara al Madrid a casa seva sense aquella por d'abans. D'en tant en tant, torna a ensopegar, com l'altre dia a Milà, però avança a pas ferm. Quan ho farà el país?