El judici, de cap per avall

La intervenció final de la fiscalia en els judicis contra els presos polítics catalans no és que ens hagi de sorprendre gaire, però no per això deixa d’impactar-nos. Deixant de banda les invencions i les exageracions, el seu punt de vista dels fets dista tant del nostre que em fa pensar en el famós quadre de Felip V de la ciutat de Xàtiva: on ells veuen un rei per a reverenciar, nosaltres hi veiem un ninot per posar de cap per avall. Si trabuquéssim el judici com la famosa pintura dels socarrats, hauríem de canviar la direcció de les paraules dels fiscals. Per exemple, afirmarien que “no hi ha dret moral a la unitat d’Espanya, sinó l’obligació cívica i moral de defensar la democràcia”. El que fora veritablement “la crònica d’una rebel·lió anunciada, un alçament anunciat a través dels mitjans de comunicació”, seria l’atac contra els col·legis electorals i la usurpació de les institucions catalanes amb l’aplicació arbitrària de l’article 155. “És una rebel·lió diferent perquè es fa ostentant el poder públic, la violència és només en l’episodi final quan és necessari imposar per la força la unitat d’Espanya”, hi afegiren. Mariano Rajoy, amb el seu paper al capdavant del govern espanyol, seria titllat de “motor principal de la rebel·lió” i “maquinista de la repressió”, que s’intercanviaria el paper de malfactor amb Oriol Junqueras. L’advocada de l’Estat parlaria de “l’alçament públic i tumultuari” per impedir el desenvolupament normal d’una jornada electoral i es condemnaria rotundament el fet de “voler liquidar la democràcia utilitzant la violència”. És clar que el “cinisme sense precedents” seria el de qui hagués afirmat que “no es perseguien idees polítiques”, però hi ha algunes paraules del fiscal Zaragoza que les deixaríem més o menys tal com estan: “El diàleg és la base de la democràcia [...]. El diàleg des de la imposició no és acceptable en una societat democràtica.” Certament, no ho és.