¿Lladres del temps?

Facebook encara domina el rànquing de les xarxes socials amb més usuaris del món. Aquesta dada es desprèn de l’informe Digital In 2019 elaborat per We Are Social en col·laboració amb Hootsuite. Enguany aquesta xarxa es posiciona en el primer lloc amb 2.271 milions. També li segueixen les passes WhatsApp i Instagram. Però qui manté la segona posició entre les xarxes socials amb més usuaris del món és YouTube (1.900 milions, amb un increment de 400 milions respecte del 2018, +27%).

Experts en aquest àmbit constaten que cada vegada més les xarxes socials s’han convertit en un aparador de la pròpia vida, més que no pas en una eina de comunicació per posar-se en contacte amb els amics separats per la distància. Ens exhibim, presentem la millor cara de la nostra vida, venem una imatge que no és la més real. Competim per veure qui té més “likes” i al llarg del camí personal no ens adonem que estem desaprofitant ocasions d’or per guanyar temps al temps. Temps per gaudir veritablement dels amics, si pot ser, en viu i en directe fent una copa. Temps per compartir de debò els nostres neguits i preocupacions, per intercanviar sinceres opinions, escoltant atentament els altres. Temps per donar, per oferir, no pas per robar-nos a nosaltres i ser els propis lladres del temps.

No estic pas qüestionant la utilitat de les xarxes com a eines de comunicació i de treball, en general. Simplement reivindico el dret d’autocriticar-nos per convertir-nos sovint en usurpadors del temps, uns pispes que no tenen aturador, si nosaltres no sabem o no volem aturar-los, uns atracadors que presenten la cara més avara i més vanitosa de nosaltres mateixos. Un estudi del 2017, coordinat per l’investigador de la Universitat de Maastricht Philippe Verduyn, apunta que un ús passiu molt intens de les xarxes socials augmenta negativament el benestar subjectiu. “L’ús passiu de les xarxes socials és un terreny fèrtil per a l’enveja”, detalla l’estudi, que conclou que els actes de monitorar la vida d’altres persones a les xarxes sense interactuar-hi són usos passius i poden afectar el benestar subjectiu, si l’usuari es compara constantment amb el que fan els altres.

¿Realment necessitem comparar-nos amb els altres per saber si som o no som més guais? En curses esportives, per exemple, competim per fer una bona marca, i sí, comparem el que fan els nostres competidors, però aquesta comparació pot ser sana i positiva sempre que no es converteixi en una obsessió o en una frustració. Les competicions poden ser un valor afegit si no desacreditem la nostra autoestima i ens marquem els nostres propis objectius, que han de tenir aquest component ambiciós que ens mena a la constant autosuperació. Sovint les xarxes socials ens atrapen i ens convertim en ciberdelinqüents, en atracadors miserables del nostre propi espai. Aprendre a gestionar-les no és tan sols un bon propòsit, sinó una necessitat vital per poder rendibilitzar la nostra preuada vida social.