El regust

Pocs dies abans de les eleccions municipals, Miquel Roca Junyent –potser en un eco de l’etern lampedusià “que tot canviï perquè res no canviï– tirava un cable a Ada Colau, declarant que l’alcaldessa “ha fet una gestió amb regust de revolució i ha tornat a interessar-nos per la política”. Passem per alt el premonitori “ha tornat a interessar-nos[sic] per la política”. Centrem-nos en aquest “regust de revolució”.

Un regust de revolució, és clar, no és pròpiament una revolució. Hi ha hagut el judici a l’1-O, els presos polítics no-són presos-polítics sinó polítics presos, els exiliats no-són-exiliats sinó fugats de la justícia, els centenars d’embargats i imputats no-ho-són-per-les-seves-idees polítiques sinó que ho són en qualitat de delinqüents. Espanya té el seu auto-frankenstein (Villarejo) amortitzat a la presó, l’escandalós cas Castor, un Sandro Rosell absolt després de dos anys de presó preventiva, l’imaginari col·lectiu ha acceptat que “no es pot anar més enllà de la llei” i ha cregut que la llei és la font de la democràcia quan justament és a l’inrevés... Val més reconèixer-ho. El triomf de la por i la involució és absolut, aclaparador. La prova és que, malgrat aquest panorama, la majoria d’intel·lectuals, universitats i mitjans de comunicació de masses han pogut refugiar-se en el dolç regust de les idees i la comunicació mentre s’aïllaven de la sempre enutjosa (i embrutidora) dialèctica del present. Em temo que, a partir d’ara, l’interès per la política passa per una reacció domesticada del que hauria de ser la indignació popular i democràtica, passa per institucionalitzar la dissensió social, per reaccionar només contra allò que els poders hegemònics permetin que reaccionem. Em temo que els grans documentals de denúncia que podem veure a Netflix seran el conjur del que som incapaços de denunciar ara i aquí.