La diferència

En què s’assemblen el superpetrolier iranià que els marines britànics van segrestar fa uns vint dies davant de les costes de Gibraltar i el petrolier britànic que els guardians de la revolució iranians han segrestat fa una setmana en el port també iranià de Bandar Abbas? Que tots dos els tripulaven mariners indis. Coincideixen també que l’un i l’altre transportaven petroli i que han comès suposadament una mateixa il·legalitat, però em sembla més rellevant remarcar que, si bé duien banderes diferents, la tripulació de totes dues naus era índia. (Que possiblement tampoc no sigui dir gaire res perquè, si ja Espanya no és un sol país, no em costa gaire imaginar què deu arribar a passar en un subcontinent com l’Índia). Han respirat, però, un xic tranquils els de Londres quan han comprovat que en el vaixell que els han segrestat no hi havia ni un sol mariner britànic. Compto que, vint dies abans, a Teheran devia haver passat el mateix, quan van saber que ni un sol tripulant del seu vaixell era de l’Iran. Potser van respirar una mica menys alleujats, però, que ja se sap que a l’Iran són més primitius i dolents que a la Gran Bretanya. Estiu del 2019. Com bona part de les antigues classes mitjanes europees, jo també he voltat uns dies per carrers i places d’unes quantes ciutats d’un país d’Europa. Hotels, botigues, restaurants i turistes érem semblants als que podem veure aquests dies d’estiu a Barcelona, al Pirineu o a la costa. Vestíem igual, anàvem allà mateix, menjàvem menús idèntics, dormíem a habitacions semblants a les de casa... Però al país on he anat hi havia pocs musulmans i subsaharians. I quan tornem, explicarem també això. I després compararem els preus dels mateixos menjars, del mateix tipus d’hotel o del que venien a la mateixa classe de botigues que hi ha aquí i que hi ha també allà on hem anat de vacances.