A la tercera

El 9-N vam aprendre la intranscendència d’una consulta transformada en procés participatiu sense mandat electoral. El 2017 vam aprendre que la independència no s’aconsegueix proclamant-la, sinó controlant el territori i amb reconeixements internacionals. Tot i ser l’etapa més crítica de qualsevol procés d’alliberament nacional, la fase entre la DUI i la independència real va ser ignorada pel llibre blanc del CATN, basat principalment en un escenari de col·laboració amb Espanya. Les condicions subjectives avui impedeixen complir amb el mandat de l’1-O. La força de la repressió, la falta de credibilitat internacional, el gir autonomista de les direccions dels partits i la desmobilització popular ho impossibiliten, i cada dia que passa es farà més impossible.

Cal tornar-hi. Cal un nou mandat. I cal aprendre dels errors del 2014 i el 2017. L’1-O vam aprendre, tot i que els llibres d’història ja ho explicaven, que Espanya reaccionaria violentament a l’exercici de l’autodeterminació. I vam aprendre, i així ho explicaran els llibres d’història, que el poble català va superar la capacitat repressiva espanyola, defensant 2.300 col·legis electorals enfront dels 110 (4,7%) en què van intervenir, en 56 localitats diferents, la gran majoria pobles de menys de 4.000 habitants.

EL 2017 mostra que la comunitat internacional va posar el focus a Catalunya. I que si no va haver-hi més suport va ser justament perquè el govern no ho va demanar, perdent la iniciativa i entrant en unes nefastes negociacions. Avui alguns tertulians justifiquen la rendició pel poc suport exterior. És justament al revés. Qui de fora es mullarà sense la certesa que des de dins es va fins al final? Qui reconeixerà un nou estat que no demana reconeixements? El 2017 també ensenya que quan es va de debò, a fets consumats i unilateralment, és llavors –i només llavors– quan la població respon entregada i es creen les condicions subjectives per una mobilització permanent, clau per controlar el territori.

La unilateralitat, que segueix sent l’única estratègia viable per aconseguir la secessió, hauria de ser recuperada pels partits, en lloc de repetir que no som suficients i que cal ampliar la base. Som suficients i, en tot cas, la base segur que no s’amplia ni aprovant lleis antisocials, ni si, després d’anys d’explicar que el marc autonòmic empobreix i limita les nostres capacitats, ara resulta que es poden millorar les condicions materials dins d’Espanya. Els partits potser reflexionaran amb la condemna; potser quan vegin que el diàleg només ens ofega a l’autonomisme, o potser no reflexionaran mai i caldrà substituir-los. Sigui quin sigui l’escenari, sigui el 2020 o més enllà, seguirà fent falta un nou mandat i el referèndum unilateral seguirà sent el millor mecanisme per obtenir-lo.

Tornem-hi una tercera vegada, però aquest cop: 1. S’ha de mantenir la junta electoral a tot cost, és imprescindible per validar formalment el referèndum i homologar-lo internacionalment. 2. Evitar el cens universal. Que votin els dirigents no compensa desvirtuar el referèndum. Si la policia tanca un col·legi electoral, s’anul·la el cens d’aquell col·legi sense impactar la participació. 3. Proclamar la independència de forma immediata, repetida i executada arreu del territori, evitant la desorientació pròpia i la reorganització del contrincant. 4. Anunciar la DUI al món, fent una crida de solidaritat internacional, demanant reconeixements dels estats i suport de les poblacions. Sol·licitar formalment la permanència a la UE i l’ingrés a l’ONU a través del vot en l’Assemblea General. Convertir les delegacions a l’exterior en ambaixades provisionals de la República, aprofitant el marc jurídic diferenciat i la fortalesa de les comunitats catalanes a l’exterior. 5. Decretar per llei el control de les forces de seguretat catalanes i emancipar-se del poder judicial espanyol, establint de forma immediata un poder judicial propi. 6. Mobilització permanent, una vaga indefinida amb punts d’agitació permanent i amb impacte econòmic rellevant, l’única manera de provocar una intervenció internacional que obligui Espanya a una solució democràtica que permeti la independència.

No serà fàcil. Una minoria de la població no se sentirà identificada amb els canvis. Espanya suspendrà l’autonomia. Tornaran els Piolins. Hi haurà una fase de dualitat de poders, amb xoc de legitimitats, amb dificultats de control real del territori i de consolidar les estructures fiscals, judicials i policials. Per a aquesta fase l’independentisme s’hauria d’estar preparant i destinar-hi totes les energies. Hi haurà repressió, car la repressió forma part intrínseca d’Espanya, i l’única disjuntiva de l’independentisme és renunciar a la independència o assumir i superar aquesta repressió i guanyar a la tercera.