De Gibraltar estant

Des d’un hotel de Gibraltar, una mica tronat però amb el cert encant d’una britishness de dècades enrere, escric aquesta columna. És el segon cop que trepitjo aquest territori britànic d’ultramar i, com la primera vegada, he quedat sacsejat per la seva capacitat per construir, a partir d’un gresol de cultures, una voluntat de ser. S’hi mesclen anglesos, andalusos, maltesos, genovesos, jueus i marroquins, tots ells gibraltarenys, amb una forta consciència col·lectiva basada en la convivència present i futura. No els és ni els ha estat gens senzill. D’una banda, les constants barrabassades espanyoles, amb els històrics setges, el tancament franquista de la frontera i les ocurrències dels successius ministres d’Afers Exteriors. De l’altra, la pertinença a un imperi davant del qual, de tant en tant, els ha calgut defensar la pròpia llibertat de decisió.

Ara els gibraltarenys defensen amb zel el seu autogovern, havent-se independitzat econòmicament del Ministeri de Defensa britànic i aspirant a viure en pau amb el veí del nord. Per bé que a Londres han entès que allò més raonable sempre serà el que vulguin els mateixos habitants del penyal, de tant en tant a Madrid algú es lleva amb ganes de gresca, atiant polèmiques interessades amb el suport d’una premsa servil i provocant llargues cues a la frontera amb un ús pervers de les forces de seguretat. Fa dos anys enrere, quan vaig venir-hi per primera volta, el fantasma del Brexit es veia lluny, tot i que ja s’havia pres la decisió en referèndum. Encara que els gibraltarenys van votar en més d’un 95% per l’opció de romandre a la UE, no van fer-ho així la majoria d’aquells amb qui comparteixen passaport. Ara la seva principal incertesa gira al voltant de què farà el veí espanyol: si aprofitarà l’oportunitat per tocar més la pera o si discorrerà tot civilitzadament. Diuen, però, que cada cop que se senten maltractats per Espanya els gibraltarenys allarguen cent anys més la voluntat de ser britànics.