Ni peix ni cove

A mi em fa l’efecte que en el fons, i encara que ens costi reconèixer-ho, tots plegats ho sabem, com acabarà aquesta negociació per a la investidura de Pedro Sánchez. Si el PSOE ja ens va dir allò de “apoyaré el Estatut que salga del Parlament”, si el TC se’l va carregar, i si després va arribar un 155 amb la complicitat dels socialistes, em pregunto què ha canviat. L’aritmètica? Vostès creuen que el PSOE, aquest PSOE que en campanya electoral no només va igualar sinó que va superar en anticatalanisme el PP i Ciutadans, ara de cop i volta, perquè necessita una investidura, ha canviat? Sí, ja ho sé, que l’aritmètica parlamentària fa meravelles, i que molts dels avenços dels governs Pujol –la creació dels Mossos inclosa– van ser fruit de l’aritmètica parlamentària. Però, vostès creuen que ara estem parlant d’això? Del peix al cove? A mi em sembla que no, que aquest cop no es tracta de donar-nos peixet. Tant de bo, que el PSOE hagués canviat després d’aquestes eleccions i hagués decidit que, ara sí, es posa a discutir el model d’estat perquè ho creu, per convicció, i no pas per necessitat. Diguin-me descregut, però no ho veig així. Jo –i em sembla que vostè també– voldria un govern a Madrid que negociés per convicció, i no pas que els arrenquéssim (em sembla que arrencar és el verb que millor s’hi adiu) una mesa de negociació perquè ara comprarien el que fos. Però no m’ho sembla. Una altra cosa, no ens enganyem, és que ara tots plegats, tips, farts com estem de tanta repressió, desitgem una pausa. Una aturada tècnica per veure com ens en sortim. Però seria això, una pausa, ni que fos amb investidura inclosa. I no hi serà. O és que creuen de veritat que Sánchez s’asseurà mai en una mesa de diàleg per pactar un referèndum? De veritat? Sánchez necessita guanyar temps –que si no els seus mateixos són capaços de sacrificar-lo– i ERC necessita també temps per passar del “por nosotros no será” de Rufián al recital de condicions inassumibles que, ara amb l’aval de la militància, li ha posat sobre la taula. Ni hi ha un PSOE disposat a encarar el conflicte de veritat, ni hi ha una ERC disposada a posar-li res fàcil, i menys sentint l’alè de JxCat rere el clatell. Ni el “si tu no vas, ellos vienen” és ara prou argument. Malgrat els moviments i les formes, en el fons hi ha paràlisi. I el PP i Ciutadans ja s’escalfen a la banda.