Mascaretes

Ahir vaig sortir de casa per anar a comprar. Feia una setmana que no ho feia. Set dies enrere, al supermercat on vaig anar hi havia una certa histèria, moltes cues i els carros de la compra plens a vessar. Davant meu, tot sigui dit, hi tenia una parella que havia comprat desenes de paquets de galetes Oreo. No crec que en deixessin cap. Sabia això del paper de vàter, però no el cas de les galetes Oreo. Analitzar el carro de la compra, suposo, deu dir molt de cadascú de nosaltres. Ahir, deia, hi vaig tornar. El paisatge s’ha girat com un mitjó. Menys gent i a molta distància els uns dels altres. I, ai las, una immensa majoria –immensíssima– amb guants i mascareta. No paro de sentir a la ràdio i a la tele que les mascaretes s’han acabat, que als hospitals en falten i que els arriben a comptagotes. Però al súper n’hi veig moltes. A banda de les verdes, que sembla que hi hagi cirurgians que fan la compra, en veig moltes de blanques, i de totes les mides i dissenys. Són de pintor? De guixaire? N’hi ha que tapen mitja cara, de planes, de punxegudes..., de tot. D’on les treuen, si estem tot el dia dient que no n’hi ha? Hi ha un mercat negre de mascaretes? Se les van passant els uns als altres?