Joan B. Casas
Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Panorama econòmic del coronavirus
Tot i el poc temps transcorregut des que va esclatar la crisi del coronavirus es pot valorar, des d’una perspectiva econòmica, els seus efectes i l’eficiència i oportunitat de les mesures adoptades. En una obligada síntesi, l’anàlisi es pot dividir en l’impacte de la recessió en termes de PIB, la incidència efectiva del conjunt d’iniciatives públiques aprovades i la situació de l’economia i dels equilibris macroeconòmics una vegada superada la crisi.
Pel que fa al primer punt, és evident que la profunditat de la recessió anirà en funció del temps que estiguin vigents les mesures de limitació de l’activitat econòmica. Les anàlisis efectuades fins al moment presenten òbviament aquesta limitació, però amb tot estimen una reducció al voltant del 4% en una hipòtesi moderada que pot incrementar-se substancialment fins a apropar-se, en les economies altament dependents del turisme, al 8% si la crisi s’allarga i afecta de ple la temporada d’estiu. La recuperació, a diferència de la crisi del 2008, que era de naturalesa molt diferent, es preveu molt més ràpida de manera que durant l’any 2021, si s’apliquen les polítiques apropiades, es compensi bona part de la reducció d’aquest any.
Amb relació a aquestes mesures, cal dir que semblen insuficients i que no aconseguiran evitar la crisi de liquiditat i en conseqüència la crisi de demanda i la d’oferta provocada per la paralització obligada de l’activitat econòmica. La pretensió que les obligacions de tot tipus de les empreses, en especial els impostos i els salaris, i les dels ciutadans es vehiculin fonamentalment a partir d’unes facilitats creditícies que s’haurà de gestionar assumint riscos compartits amb els bancs, difícilment serà operativa. L’ajornament sense interessos dels impostos meritats abans de l’estat d’alarma i l’ajut directe a les famílies i a les empreses per reprendre l’activitat serien molt més apropiades. La Unió Europea, una vegada més, es queda a mig camí. Efectivament, si per una banda el Banc Central Europeu continuarà desplegant una intensa política d’expansió monetària injectant fins a 750.000 milions i la Unió Europea flexibilitzarà els límits de dèficit públic dels estats permetent un 2% per sobre dels objectius previstos, iniciatives que sens dubte seran positives per atenuar la recessió, la prova de foc de la mutualització del deute no ha estat superada.
Aquesta disparitat tornarà a aparèixer una vegada superada la fase més dura de la crisi i s’hagi d’afrontar els desequilibris macroeconòmics que haurà generat, en concret el nivell de deute i de dèficit públic. En el cas espanyol , les estimacions més prudents preveuen un dèficit públic que superarà el 5% del PIB i que pot incrementar-se fins al 7% en funció de quin sigui el descens de la recaptació i l’increment de despesa per prestacions socials, mentre que el deute s’enfilarà per sobre del 100% actual i pot arribar al 120% del PIB, magnituds molt allunyades dels objectius d’estabilitat previstos fins ara i que alteraran les polítiques dels propers anys.