Eudald Carbonell
Arqueòleg
Caldrà més consciència d’espècie
Si mirem d’analitzar quins efectes ha provocat aquest virus, d’entrada ja podem afirmar que ens ha posat davant del mirall, com a espècie. Ens ha fet veure les nostres vergonyes. Aquesta és la pandèmia de la revolució cientificotecnològica, la primera pandèmia que ha estat capaç de paralitzar les economies de tots els sistemes del planeta Terra. Segurament en podrem extreure diverses conclusions, la primera és que ens ha demostrat que no podem anticipar-nos als problemes. S’havien elaborat teories de tota mena especulant sobre diferents supòsits, ens preguntàvem què podria passar si vingués un asteroide i xoqués contra la Terra? Doncs resulta que no ha calgut cap asteroide; apareix una molècula minúscula i fa escac al rei. Ha posat al descobert la desestructuració del sistema.
És en aquest sentit que ha quedat palès que no hi ha una consciencia d’espècie clara. I en tenim diversos exemples a diferents nivells. La Unió Europea ha evidenciat ser una comunitat amb peus de fang. S’ha produït un canvi fonamental en les posicions de poder i la Xina s’ha confirmat com un protagonista en el control geopolític mundial. No és casual, perquè històricament la demografia té un pes molt important en l’evolució.
El repte que se’ns planteja és pensar com s’ha de socialitzar la ciència i la tecnologia. O decidim que anem cap a una evolució responsable i un progrés conscient i sostenible o la nostra especie té moltes probabilitats de col·lapsar. D’entrada, no vull dir extingir-se, però si els col·lapses són cíclics, si anem col·lapsant en seqüència, ningú és capaç de predir què pot passar. Almenys jo, no m’atreveixo a predir-ho.
Per sortir d’aquesta crisi ens caldrà augmentar la consciència crítica d’espècie per atenuar l’impacte què ens ve al damunt. La socialització de la revolució industrial ens va costar dos-cents milions de morts, entre les dues guerres mundials. La socialització de la revolució tecnològica quin cost tindrà?
Cal decidir cap a on volem anar com a espècie i prendre decisions valentes, relacionades amb la redistribució energètica i que incideixin en una rebaixa de consums exponencials. I, per fer-ho, caldran consensos.
Una crisi no és cap oportunitat, és un veritable desastre de dimensions considerables i posa a prova tot el sistema. Les crisis venen, la majoria de vegades, de coses que fem malament nosaltres mateixos. Quan un sistema no resol els problemes que ell mateix genera, entra en risc de col·lapse. Si es va generant pressió i no hi ha descompressió, en un determinat moment el sistema esclata.
Les solucions ens les donaran els científics, no pas els polítics. Amb el coronavirus cal un protocol planetari que s’acordi per consens de la gent que es dedica a la recerca i que treballa per trobar solucions. I aquest és un tema que hem d’abordar com a espècie, no com a país. I la solució no és globalitzar, sinó planetitzar. Això implica tenir respecte per totes les cultures i conservar-les, perquè són una font de coneixement.
Sense fer una autocrítica i sense reconèixer que els humans fem coses que van en contra de la mateixa evolució humana, estem cometent un error gros.