Quin espant!

Es veu que cada nit somiem diverses vegades (fins a sis o set, diuen), però que és normal que l’endemà no ens en recordem. Oblidem, segons els experts, fins a un 90% dels somnis. Si els ajuntéssim –somiatruites a part, que aquests somien desperts– es veu que de mitjana somiem més de sis anys al llarg de la nostra vida. Potser és que aquests dies estic més a casa –ves quin remei–, però ara fa dies que els recordo. N’he tingut de ben estranys. L’altre dia, el més estrany de tots. Vaig somiar –fixin-se quina bestiesa– que passejava pel carrer, que feia sol i estava ple de gent. Jo estava amb un grup de gent coneguda (he llegit, i no ho sabia, que en els somnis només veiem cares que coneixem) i ens vam asseure en una terrassa a fer una cervesa i a compartir unes olives. No portàvem mascaretes, estàvem a tocar els uns dels altres, em vaig fixar que el cambrer no duia guants, i tots vam fer broma en veure que se li escapava un esternut mentre feia equilibris amb la safata de les begudes. Quin horror! On s’és vist, fer aquestes coses tan estranyes! Només de pensar-hi em venen palpitacions.