Què en queda, de l’1-O?

Em faig aquesta pregunta després de llegir-me l’avançament editorial que avui publiquem del llibre de l’exconseller @joseprull1 dia d’octubre i 2 poemes. Quan l’esperança venç la por. Llegeixin-se’l amb calma, perquè en el capítol que ens avança, corresponent al dia 27 d’octubre del 2017, ja s’hi endevina tot: els nervis, les indecisions, els dubtes, les absències, les pors, la preocupació... Els deia que m’ha vingut al cap la pregunta aquesta de què en queda de l’1-O en llegir-me’l. I m’hi ha vingut també, suposo, perquè aquesta setmana s’han complert dos anys de presidència del govern de @QuimTorraiPla (després de les no investidures de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull –allò de les abstencions de la CUP no cal que ho torni a dir, no?–), a qui li ha caigut el coronavirus a sobre, i he intentat treure alguna conclusió d’on som. Rull ha escrit el llibre des de la presó, en la soledat de la cel·la. Al centre penitenciari on, segons la fiscalia, els presos polítics s’han de quedar sempre tancats, sense permisos, perquè s’han de “reeducar”, així, tal com sona. “És primordial reeducar-los”, diu la fiscalia cada cop que la presó els autoritza algun permís sobre la base de l’article 100.2. Això és el que els ha quedat, a alguns aparells de l’Estat, del que va passar l’1-O? La necessitat de ser reeducats? Cap reflexió més? Per això m’ho pregunto, també, a les portes d’una Diada que l’ANC ja ha dit que serà virtual i presencial (ja en parlarem, dels permisos de manifestació que hi haurà veient l’alerta sanitària –i/o política, hi hauria d’afegir, no?–); i m’ho pregunto també sentint Sánchez dient allò que, ara sí, ara sí, ara tot això del desconfinament es cogovernarà; i m’ho pregunto també veient com ara el govern socialista torna a buscar els socis republicans concedint-los (per a ells és això, una concessió), ai caram, una segona reunió d’aquesta famosa taula de diàleg que ja van concedir a canvi d’investir-lo presidente. En aquest punt de l’article, suposo, vostès ja deuen haver deduït, però, que el fet que em faci la pregunta –aquesta de què en queda, de l’1-O– no vol pas dir que en tingui la resposta. Si més no, una de clara. Vostès potser sí.