Ciutadans, soci preferent

El flirteig del PSOE amb Ciutadans no és pas cosa de fa quatre dies. El febrer de 2016 Albert Rivera i Pedro Sánchez ja van signar un acord d’investidura que finalment no va acabar prosperant. D’aleshores ençà, els desacords entre els uns i els altres no han depès tant de la suposada vocació progressista dels socialistes com de la bona predisposició dels taronges. Va ser quan Rivera es va arrenglerar obertament amb el PP i Vox, renunciant a la façana pretesament liberal i reformista amb la qual s’havia volgut presentar al públic espanyol, que el PSOE va haver de mirar, per força, cap a la seva esquerra. La retòrica emprada per Sánchez durant la darrera campanya electoral, molt més propera als postulats centralistes i conservadors que no pas a la seva aparença immediatament posterior a la moció de censura contra Rajoy –quan s’afanyaven a rescatar vaixells de refugiats i a parlar amb el govern de la Generalitat–, ja feia intuir que l’entesa amb Podem, l’independentisme i l’autodeterminisme era el seu segon plat. Al cap i a la fi, el PSOE ja fa dècades que és una formació amb més propensió a apuntalar el sistema que no pas a canviar-lo i, per això, és normal que se senti més còmode mirant al costat dret, ara que Arrimadas, empesa a la irrellevància, necessita que algú li presti atenció. El darrer episodi d’aquest festeig és el del suport per la pròrroga de l’estat d’alarma i l’anunci immediat, demostrant una barra ostentosa, del propòsit d’incompliment de l’acord amb Bildu per la derogació de la reforma laboral. Tot plegat mostra la debilitat de la coalició que forma el govern a Espanya, amb uns socis estirant cap un cantó i uns altres cap a l’altre, però també posa en dubte que hi hagi ànim entre els socialistes de transformar res en l’àmbit social i territorial: cada cop que els de Ciutadans s’hi posin bé s’estalviaran l’esforç d’haver de negociar i transigir, sempre que Podem ho consenti i s’ho empassi.