Alabau, tan natural

Ahir vaig xiular una sarsuela al gerani de casa, però res, tu, com si sentís ploure. Deu ser que, després del muntatge d’Eugenio Ampudia al Liceu, les plantes s’han tornat melòmanes i, a més, demanen etiqueta... Ve a tomb, això, perquè diria que amb el famós Concert per al biocè (reducció mediàtica i poca-solta del pensament artístic de Perejaume) Ampudia va fer una sobreactuació. Sí, és clar, el simbolisme de la idea haurà agradat molt als ciutadans (generalment urbanites) entestats a dialogar amb els gossos, els pardals, els ficus i les magnòlies. Dialogar, sí, però sense pensar-hi. Ai, logos, qui t’ha vist i qui et veu! Més haurà agradat encara a aquells altres que fins i tot reneguen de la condició humana perquè voldrien un retorn a un planeta sense ells. Doncs em sembla que no és això... D’acostaments a la Natura a través de l’art o de la literatura sempre n’hi ha hagut. Rovira i Virgili, per exemple, va escriure un llibret deliciós titulat Teatre de la Natura, en què adverteix en el preàmbul que aquesta no es pot descriure separada de l’home, vista com si ell no existís, perquè “la Natura del meu teatre és humanitzada mentalment (...) La pura visió objectiva del món extern no existeix”. De fet, no cal que remuntem tan enllà. Aquí tenim un cas ben actual: el ripollès Eudald Alabau fa més de cinquanta anys que viu en una Natura feta raó. Hi viu des de la seva condició d’ésser humà. Però no retorna ell a la primària condició de criatura sorgida de l’humus, sinó que porta aquest humus informe a un estadi superior de la creació i de la creativitat. Alabau, exprofessor de l’Escola d’Art de Vic (https://eudaldalabau.wordpress.com/), fa que la Natura actuï, no que s’assegui passivament a una butaca i que entomi Puccini. Una glaçada li serveix perquè el gel canviï de rostre, el parterre d’un veí li és una ocasió per agafar la segadora i canviar-li el vestit llis per un de geometries. Si estesen arbres a una ribera, ell ja farà que els troncs morts reviscolin en alegre coreografia. Eudald Alabau, l’artista dels moments efímers i intensos perquè també és efímera la seva vanitat i intensa la voluntat de no sobreactuar. Alabau, veritable aliat de la Natura, d’entrada l’humanitza, després la fa pujar a un escenari i es regala per a ell sol la primera funció. És aleshores quan, assegut a la platea del seu món ripollès, tot el regne animal, vegetal i mineral li canta.