Un estat de conveniència

El 14 de març, just a l’inici de la pandèmia, el govern del PSOE i Unides Podem va declarar l’estat d’alarma i va passar a controlar els Mossos d’Esquadra i les competències autonòmiques de sanitat i infraestructures. Es tracta d’una prerrogativa constitucional; però, per damunt de tot, era una opció política. A través d’aquella decisió es va posar de manifest (si és que no s’havia fet abans) que els partits espanyols (els d’esquerres i ja no cal dir els de dretes) no tenien cap confiança en l’invent de les autonomies; i que, en els casos importants, volien demostrar que qui manava de veritat era el poder central. Però han passat els mesos i, a còpia d’improvisació, descoordinació i errades, la gestió de la pandèmia s’ha convertit en una patata calenta. Hem passat de l’eslògan d“aquest virus el parem units” a l’expressió, ben nostrada, del “campi qui pugui”. I vet aquí com el govern espanyol, que mesos enrere trepitjava olímpicament les autonomies, ara s’hi refugia per espolsar-se qualsevol responsabilitat en els rebrots que es puguin produir. “Sánchez es renta les mans”, titulava ahir un diari que en 100 anys no ha passat de les tres lletres de l’abecedari; “Sánchez donarà suport a les autonomies que sol·licitin l’estat d’alarma”, replicava un altre. Es digui com es digui, la conclusió és la mateixa: l’Estat de les autonomies no se’l creu ningú. Els uns, perquè voldríem passar a una nova etapa, la d’un estat propi; i els altres, perquè l’han convertit en la trinxera de l’immobilisme, al darrere de la qual no hi ha cap desig d’avançar, sinó senzillament un estat de conveniència.