La imprudència

Semblava impossible que em pogués passar a mi, però em va passar. Així comença La imprudència, un dels capítols (curts, com una mena de píndoles independents) del llibre que el periodista Tatxo Benet acaba de publicar sobre la seva experiència arran de la Covid-19, i que el va fer passar per l’hospital i per l’UCI durant uns quants dies. Com que ara correm el risc de tornar a passar una etapa del tot s’hi val, gairebé com la que vàrem viure durant els mesos d’estiu, correm el risc d’oblidar-nos de tot plegat i de pensar que tot això no ens afecta. Tatxo Benet també s’ho pensava. I tot i les precaucions hipocondríaques preses des del primer moment, un bon dia se’n va anar a Lleida sense mascareta. Era el març passat, quan potser encara no n’érem conscients del tot, del que ens venia a sobre. I tot i patir (“per més que ho vaig intentar, no vaig aconseguir separar-me de la gent, evitar les encaixades de mans i les abraçades, les converses a poc més de trenta o quaranta centímetres...”), l’home “prudent i paranoic” (la definició és seva, per explicar que feia dos mesos que ell ja havia comprat mascaretes) es va contagiar. El calvari que va haver de passar l’explica amb un detall que fa feredat: “Havia de reunir totes les forces que em quedaven a respirar i a no fer res més” –escriu sobre quan estava a l’UCI–. Es recorda no només d’ell sinó d’un altre gran problema de la Covid-19, “la soledat dels pacients”, i, és clar, dels milers de morts. Acabo de rebre i llegir el llibre (La travessia més difícil, de Viena Edicions) just quan a Catalunya ens comencem a desconfinar altre cop (ai, quina por que no ens passi com a l’estiu!) i la meva agenda (i suposo que la seva) es torna a omplir altre cop de cites i reunions. No sé si en sabré, però trobo que aquests dies hauríem d’anar tots amb aquest llibre sota el braç, o amb el seu contingut llegit i endreçat en algun racó del cap. Perquè la sensació aquella d’“és impossible que això em pugui a passar a mi” em sembla que tots l’hem tinguda. Benet, nedador d’aigües obertes –d’aquí ve el títol, del llibre, és clar–, també.